L’habitatge es pot definir com tota edificació que compleix amb la funció social d’aportar a les persones l’espai suficient per satisfer les seves necessitats personals i d’habitació. Té el gran valor de ser una petita porció de territori d’ús exclusiu de les persones que hi habiten i; evidentment, ha de complir amb les normatives que dicta la Llei (superfícies, instal·lacions, equipaments, etc.) per tal de dotar-lo del confort mínim i necessari per ser habitable. Tots tenim dret a un habitatge; és un fet àmpliament reconegut!

La Constitució Espanyola també ho contempla; i, entre altres coses, diu que els poders públics establiran les normes pertinents per fer realitat aquest dret. Però, malgrat les bones intencions de la normativa, què ha passat en els últims anys?; doncs, que l’Estat va deixar en mans d’especuladors agressius el tema de l’habitatge i va apostar per un creixement fàcil i ràpid a base de crèdits barats i a llarg termini. L’Estat espanyol, segons ha comentat Ada Colau, va promoure la confusió entre el “Dret a l’habitatge” amb el “Dret a endeutar-se per l’habitatge”, impulsant la propietat privada més enllà dels límits raonables i provocant un sobre endeutament de gran part dels ciutadans. El resultat és ben present: una població empobrida, sovint sense feina i víctima de les hipoteques; amb les conseqüències emocionals i socials que això representa.

Jo mateix, com arquitecte, vaig tenir ocasió de viure aquells anys de disbauxa. Promotors i entitats financeres, amb el vistiplau de l’Administració, deien reiteradament: “compreu habitatges perquè el seu valor sempre va a l’alça, no baixa mai”; i així, aquells que disposaven d’una nòmina i capacitat d’endeutament tenien ànsies de millorar. Els que vivien de lloguer volien comprar un piset i els que ja en tenien un desitjaven viure en un àtic, una casa adossada o un xalet; com si el fet d’adquirir un habitatge fos la fita màxima per aconseguir el benestar i, fins i tot, la preuada felicitat. Bé; arribat a aquest punt permeteu-me una petita reflexió: els arquitectes hem de projectar habitatges dignes per viure, que siguin capaços de generar confortabilitat; però, aconseguir que cada habitatge arribi a ser una “verdadera llar”, és a dir, que s’hi generin vincles entre les persones i s’hi gaudeixi del plaer d’estar a casa i d’allò que se’n diu “el caliu de la llar”, només dependrà de les actituds i bona sintonia de les persones que hi habitin.

Les conseqüències dels errors comesos, i tenint en compte les necessitats que plantegen les noves generacions, faran que l’habitatge s’entengui de manera diferent. Els joves volen gaudir d’unes relacions personals i familiars d’una manera molt més autònoma i lliberal; i això, no és compatible amb el concepte de viure en un mateix habitatge de forma permanent; i, molt menys encara, amb lligams hipotecaris d’endeutament a llarg termini. Demanen flexibilitat!; per tant, en el futur s’imposarà viure en habitatges en regim de lloguer. I; aquests habitatges com seran? Bé; crec que seguiran tenint distribucions i estances per garantir la privacitat, en detriment d’altres formes de viure molt més comunitàries i experimentals. Els habitatges s’adequaran molt més a les necessitats concretes de les persones; però sense renunciar a la intimitat, ja que, és un fet molt arrelat entre nosaltres. Disposaran també de les energies alternatives i les tecnologies més avançades per tal de generar estalvi energètic. Un factor molt important serà la ubicació en el territori per tenir accés fàcil, sense grans desplaçaments, als serveis més primaris. I ja per resumir; crec que el futur de l’habitatge passa per una implicació molt més directa de l’Administració, a fi de garantir un espai digne per viure a tothom, sense oblidar les necessitats canviants de les noves generacions. Per altra banda, considero que a la llarga, els edificis d’habitatges serà molt més funcionals i guanyaran en serveis més o menys centralitzats com: bugaderia, neteja, serveis de guarderia, alimentació, etc.; ja que el temps emprat en el treball diari de les persones i, també, les necessàries relacions socials no deixen massa espai per l’adequació diària i correcta de la llar.

L’habitatge en el futur no pot ser una càrrega que hipotequi la vida a llarg termini; tot el contrari, ha de ser capaç d’aportar solucions a les necessitats que en cada moment planteja la vida. Jo ho crec així!; tu que opines? Espavila’t.