A casa meva tenim un gat, en realitat es una gateta, te uns quinze anys i per a mes senyes os diré que es blanca i es diu “Nila”. La tenim des de molt petita i he de dir que ens la estimem molt. La gateta ha viscut en un autèntic “estat del benestar”. No li ha calgut l´esforç per viure. Ho ha tingut tot al seu abast, evidentment s´ha perdut totes les aventures i alegries del típic gat de carrer.

Es passa el día dormint sobre l´aparell del TDT, aprofitant el calor que li proporcionen las noves tecnologies. Quant te gana menja quatre grans de pinço que sempre te a la seva disposició en un lloc concret i quant necessita fer les seves necessitats va a un altre raconet degudament condicionat. I així passa els dies, però si alguna vegada te problemes de confort protesta amb alguns “marrameus”, de cap manera vol renunciar al seu benestar. Es un dret adquirit.

Sempre havia pensat que la Nila era una gata que, apart de fer bonic i companyia, no servia per a res mes. Dic “havia pensat” perquè l´altra día amb va demostrar que malgrat al benestar adquirit podia fer l´esforç de treure les ungles i comportar-se com un autèntic felí. Os explicaré el que va passar: Aprofitant alguns dies de bon temps, la Nila va sortir al pati i es va posar a dormir sota una planta com feia altres vegades. Al cap d´una estona la vaig veure molt inquieta, molt revolucionada i con si estigues a la expectativa. Volia enxampar un dragonet que se l’hi escapava. Després de moltes corredisses va lograr el seu objectiu, la pressa ja era seva. A continuació la Nila va fer el que solen fer els gats, jugar una estonete amb la seva pressa i clavar-li un mossec. Una vegada acabat el ritual, la Nila va deixar el dragonet mort a terra i, amb la satisfacció de haver fet la feina ben feta, es va acorrocar davant d´ell. Era feliç, se li notava. Jo estava contemplant la situació i la Nila amb mirava fixament, m´havia demostrant que aquella gata no era un ninot per fer maco, també sabia fer l´esforç de treure les ungles; cosa que em va satisfer.

Mes tard vaig pensar amb la Nila i amb la “cultura del benestar” de la nostra societat. Com ella, nosaltres també em gaudit de moltes coses que ens han estat donades sense cap esforç. Ho em considerat com drets adquirits Podríem dir que l´esforç, mes aviat, no ha estat gaire ben vist.

Però, si les circumstàncies ho requereixen; sabrem entendre que un mínim d´esforç es necessari per tirar endavant?. Sabrem trobar eines de motivació?.

Sabrem, com la gateta, treure les ungles?.

Espavila´t per esforçar-te.