“Necessitem una educació que parteixi de la vida, per tornar a la vida”. (Isabel Carrillo, 2007)

Però, què és viure? Què és ser persona? És important fer-se aquesta pregunta, perquè de la resposta en resulta la base de l’educació; aquesta resposta implícita és la que guia tot acte educatiu.

O bé ens ho podem preguntar a la inversa: Quin concepte de la vida i de les persones hi ha a la base de l’educació actual? Podem inferir-lo reflexionant sobre el panorama educatiu i social actual: es parla d’una crisi de l’educació, d’una crisi de valors, els educadors es troben a diari amb conflictes entre els alumnes, els pares es queixen de no saber què fer amb els fills conflictius; incomunicació; drogodependències; trastorns i patologies infantils…

Aquest panorama ens hauria de fer-nos plantejar com hem estat enfocant l’educació i la formació de les persones: A què s’ha donat prioritat? Quins aspectes de la persona s’han deixat de banda?

Cal anar a l’arrel del problema, perquè la resta són tan sols els símptomes.

Perquè les persones sapiguem relacionar-nos, n’hem d’aprendre; per aprendre a ser autònoms, ens han hagut d’ensenyar a ser-ho i ens han hagut de permetre equivocar-nos i decidir per nosaltres mateixos; per aprendre a pensar, ens han hagut de donar la possibilitat de pensar, de raonar i de qüestionar allò que es dóna per establert; per a aprendre a gestionar les pròpies emocions, ens han hagut de deixar un espai per sentir-les, reconèixer-les i ens han hagut d’acollir sense desaprovar-nos ni reprendre’ns; per a ser pacífics, ens han hagut d’ensenyar que la violència genera més violència i que hi ha altres maneres d’actuar; per no drogar-nos, ens han hagut d’ensenyar que la vida està per viure-la i per créixer com a persones, per esdevenir millors i per conèixer-nos; per a estimar, ens han hagut d’estimar i d’ensenyar a estimar bé…

Estem parlant d’una educació dirigida a ensenyar-nos a viure i a ser persones abans que qualsevol altra cosa, una educació dirigida al desenvolupament integral de la persona.

És necessària una revisió de l’educació, és necessari parar-se en el camí per donar-nos compte de quina societat estem creant. Es tactaria de partir d’un anàlisi crític per situar-nos i saber des d’on comencem… i començar, i actuar. Mirar enrere tan sols per decidir cap a on volem seguir, quin món volem crear.

Lamentar-se no serveix, preguntar-se constantment el per què, tampoc. La pregunta clau és: com m’agradaria que fos la societat? I contribuir-hi des de l’educació. Els grans canvis han de començar per un mateix i per l’entorn més immediat.