La creixent desigualtat social que es palpa cada dia és al meu entendre la principal causa d’indignació. A un gran col•lectiu de persones els hi costa tirar endavant; es veuen obligades a fer un gran esforç per arribar a final de mes i complir dignament amb les seves necessitats. Les dades són molt gràfiques: El quaranta per cent de la gent que te feina és mileurista i un altre tan per cent molt elevat està a l’atur; per tant, les possibilitats econòmiques poden resultar molt precàries per a una majoria amplia de la població.

A l’altre extrem trobem un gran col•lectiu de persones molt ben situades socialment i també econòmicament; formen part dels grups de poder polític, econòmic , etc.; la seva situació privilegiada els permet tenir la “paella pel mànec” en tots els sentits. En aquest col•lectiu no abunden els mileuristes; tot el contrari, els nostres polítics, per exemple, cobren remuneracions que són molt difícils d’entendre i que m’atreveixo a definir com a exagerades; però, això no és tot, apart del sou tenen un munt de privilegis que entrar-hi amb detall ens pot indignar encara més.

Aquestes diferencies estan passant al nostra país, un país que en diem ”democràtic”. Però, que és la Democràcia?. La Democràcia és un règim polític que es caracteritza pel consens del poble. La designació dels governants només pot venir per la decisió majoritària dels governats. El poder està repartir i controlat.

La democràcia reconeix a totes les persones una igualtat essencial d’oportunitats.

Les teories de la democràcia, malgrat tot, no resolen aquesta disbauxa d’ingressos. No garanteixen un salari digne. No eviten situacions de corrupció ni de tràfics d’influències. Totes aquestes situacions anòmales que van podrint les arrels del sistema i que la societat va suportant de forma estoica, provoquen indignació. Segons Montesquieu , pensador polític francès(1689-1755),“la Democràcia ha de resguardar-se de dos excessos: l’esperit de desigualtat, que la pot portar a la aristocràcia, i l’esperit d’igualtat extrema que la pot portar al despotisme”.

Ja era hora que algú poses de moda la paraula “Indignat”. Ja és hora que algú fes l’esforç de dir prou. És molt millor això que no pas la indiferència que semblava plenament assolida. Indignar-se forma part de l’ofici de viure; ens dona nous al•licients per tirar endavant i al mateix temps pot condicionar els poders (polítics, econòmics, etc) a filar més prim i ser més rigorosos en la seva tasca, que tot sigui dit bona falta els hi fa.

Estem acostumats a no dir res i acceptar-ho tot. Hem d’aprendre dels indignats a ser crítics. Hem de fer l’esforç d’indignar-nos per tot allò que es pugui millorar. Espavilat