En totes i cada una de les relacions humanes en general i en qualsevol procés educatiu en particular es requereix la presència de valors ètics, els quals en ajuden a fer més racionals i fluides les relacions. Aquests valors s’han d’aprendre i practicar constantment i l’actitud del educador ha de ser el referent i l’exemple a seguir per l’alumne; però, què es l’ètica?: doncs, es pot definir con la ciència que tracta dels comportaments i deures de les persones, de les coses que estan ben fetes o mal fetes. Així ; direm que una persona no te ètica quan enganya, roba o estafa als altres.

Els comportaments ètics no son patrimoni ni necessariament han d’estar lligats a cap creença religiosa; encara que en altres èpoques mancades de llibertats, que molts recordem, les autoritats eclesiàstiques tenien un pes específic molt fort en aquest sentit i els seus criteris eren determinants i quasi obligatoris sense dret a discussió. L’ètica tampoc ha de ser l’alternativa laica a l’ensenyament religiós ni s’ha de convertir en un adoctrinament substitutori per aquells que no estan en sintonia amb cap religió. En una societat lliura, plural i democràtica, tal com pretén ser la nostra, els valors ètics més racionals han d’estar present arreu; des de les més altes institucions fins a la convivència més quotidiana, posant molta atenció a l’escola com a viver educatiu de les persones, i sempre al marge de les influencies religioses que pugui practicar cada persona.

Els valors ètics basats en la raó i l’experiència impliquen a tothom i el resultat de la seva aplicació ens portarà una millor i més feliç convivència; en canvi, els valors ètics, naturals o sobrenaturals, que pugui trametre una determinada religió només afecten a les persones seguidores d’aquesta determinada religió. Per dir-ho d’alguna manera les persones creients també han d’assumir comportaments ètics racionals; mentre que formar par d’una creença religiosa es un fet totalment voluntari.

Educar i posar en pràctica valors ètics universals ha de formar part de qualsevol pla d’estudis; no com una simple assignatura, sinó com el fil conductor de tot el procés educatiu i amb l’ implicació dels governants, famílies i mestres. L’ instrucció religiosa en canvi ha de ser una opció privada; que els governs no han d’obstaculitzar, però que tampoc han de potenciar i molt menys sufragar amb diner públic. Els plans d’estudi han d’incloure alguna assignatura que tracti de la història de les religions, dels símbols i mitologies, amb preferència a la tradició “greco-romana-cristiana” que tant important és per entendre la nostra cultura; però en cap cas es pretendrà formar creients, sinó informar als alumnes.

L’esforç d’inculcar valors i comportaments ètics a la nostra societat, racionals i deslligats de qualsevol creença, ha de ser prioritari si pretenem una societat més lliure, més humana i mes justa. Espavila’.