Un home de 56 anys va ser trobat penjat de matinada a les reixes d’un portal, molt a prop de l’habitatge del qual havia estat desnonat deu dies abans. L’home estava a l’atur i no podia pagar les quotes de la hipoteca”. llegeixo la noticia en un raconet del diari com un fet poc rellevant que no mereix grans titulars; per desgràcia a casa nostra aquests tipus de noticies es donen amb massa freqüència. Les problemàtiques econòmiques generades per aquesta crisi que no s’acaba mai col•loca a moltes persones entre l’espasa i la paret i; per alguns, aquesta paret és la pròpia vida.

M’imagino aquest bon home aquells anys no llunyans que els corrents del consumisme empenyien; aquells anys que el President de l’Estat es vanagloriava dient sovint: “Espanya va bé”. Eren anys que els bancs i caixes ens engrescaven a hipotecar-nos per a comprar un piset i sovint acceptàvem totes les seves condicions sense ser-ne plenament conscients. Ens varen inculcar que el progrés i benestar consistia a comprar, comprar i comprar i desgraciadament aquest joc va ser seguit per una amplia majoria.

L’ànsia per gaudir de la propietat d’un habitatge convertia en il•lusió tots els esforços que això representava. Semblava que tot estava garantit; la feina no podia fallar de cap manera i per tan el pagament de les quotes de la hipoteca, per elevades que fossin, tampoc. Si. “Espanya anava bé” sobretot per a l’Administració, que veia omplir les seves arques pels impostos que aquest enrenou generava, i per les entitats financeres i especuladors, que ampliaven constantment els beneficis; però la satisfacció va durar poc, de sobte tot es va capgirar i la feina se’n va anar a norris, i aquest bon home no va poder fer front als compromisos adquirits i es va convertir automàticament en víctima de tot el sistema: Primer va ser víctima de les maniobres especulatives que el van portar a comprar un habitatge, un bé de primera necessitat, a un preu molt per sobre de las seves possibilitats. Després, quan l’home ja es trobava amb l’aigua fins al coll, va topar amb la intransigència de la seva entitat bancària amb tota la metralla dels compromisos suposadament adquirits; i finalment va ser víctima de la seva impotència davant d’un sistema judicial que, sense gaires miraments, el va declarar culpable: Va perdre el seu habitatge i les il•lusions que representava; i per si foc poc, el van condemnar a viure sense feina i esclau de seu banc. L’honor d’una persona està molt per sobre de les lleis i les condemnes d’un jutge; aquest home va preferir renunciar a la seva vida que viure-la injustament.

El desgavell que estem vivint és conseqüència directa d’una societat que un dia va perdre el nord dels valors mes elementals i que per desgràcia encara no ha fet l’esforç de recuperar-los. Espavila’t.