Fent un cop d’ull a la historia crec que podem afirmar que, per grat o a la força, el conformisme ha estat en general molt present entre els catalans. Som gent acostumada a acceptar les decisions imposades des de fora i a conformar-nos en allò que ens han donat o permès a cada moment. Ens queixem sovint de ser un poble menystingut i saquejat econòmicament, el sac dels cops; però en el fons, les paraules no han anat més enllà de la resignació.

La Casa Gran del conformisme a Catalunya fa molts anys que existeix i, en plena “democràcia”, el President Pujol amb el seu “peix al cove” en va ser un bon exemple. En aquell moment ens varem conformar amb un peix de tant en tant per anar tirant mínimament; però, que va passar?: El peix va ser cada vegada més petit i escarransit fins al punt que quan anàvem amb el cova a buscar peix només quedaven les deixalles, allò que no volia ningú. Aquest conformisme passiu no ens va solucionar gran cosa; al contrari, va donar ales als opressors que varen optar per tensar cada vegada més el torniquet de les nostres llibertats més preuades.

Que cal fer per superar el conformisme?. Tot pensant-hi em ve a la memòria un conte indi que ho explica d’aquesta manera: Un mestre va agafar el seu deixeble i se’l va emportar lluny del seu poble a una casa petita, atrotinada i plena de brutícia en la que malvivien vuit membres d’una mateixa família. Quan hi varen arribar el pare els va saludar hospitalàriament tot posant-los al corrent de la situació: Som gent pobra i estem abandonats per tothom; però per sort, tenim una vaca que ens dona cada dia llet per sobreviure. Els convidats varen passar la nit en aquell lloc miserable; però de bon mati, quant encara tothom dormia, el mestre va decidir abandonar la casa per tal de no causar més molèsties. Abans de marxar varen visitar l’estable a on hi havia aquella vaca; de sobte, en presencia del deixeble, el mestre es treu una daga i va matar la vaca. Com has estat capaç de fer una cosa així?, va preguntar el deixeble; de què viuran aquesta gent? El mestre, sense donar cap explicació, va enfilar el camí de retorn al seu poble. Passat un temps el mestre va proposar al seu deixeble visitar novament aquella desgraciada família, i així ho van fer; però, al arribar es varen adonar que tot havia canviat. Aquella casa estava neta i endreçada, els camps de l’entorn ben llaurats i aquell vell corral farcit d’aviram. El pare de família els va rebre novament i els digué: Ens varen matar aquella vaca que ens donava llet per sobreviure i no varem tenir més remei que espavilar-nos per trobar la manera de subsistir. El deixeble va agrair al seu mestre la lliçó i va entendre que sovint ens conformem amb el que tenim i això ens lliga de peus i mans i ens priva de créixer dignament.

Els catalans hem d’entendre aquesta lliçó d’una vegada per totes. Hem de fer l’esforç de destruir definitivament aquell cove d’en Pujol que només van servir per recollir quatre misèries. No hem de permetre que el conformisme ens privi de les llibertats més elementals. Serem capaços de fer aquest esforç? Serem capaços de superar el conformisme?. “El futur pertany a aquells que creuen en la bellesa dels seus somnis”; va dir Roosevelt. Jo crec en aquest somni!. Aconseguir-ho és cosa de tots. Espavila’t.