Un capvespre tot passejant pel parc amb vaig topar amb una nena que corria amunt i avall jugant amb un gatet. A pocs metres l’avia que l’hi anava al darrera per no perdre-la de vista, cansada de tant córrer, l’hi digué: “vine aquí de seguida!; què no saps que quan es fa fosc ve l’home del sac?”. La nena va parar de cop; va deixar el gat tranquil i va córrer a donar-li la mà. En aquells moments, de sobte, amb van venir a la memòria un munt de records de la meva infantesa; a mi també amb feia por l’home del sac!. Si; aquell personatge de la cultura popular que segons diuen vaga pels carrers i segresta els nens i nenes que no es porten bé tot ficant-los en un sac. Encara existeix l’home del sac?; l’hi vaig preguntar a aquella bona dona. I tant que existeix!, amb va dir; gracies a ell puc lligar curt a la meva neta i evitar que s’allunyi de mi.

La cultura de la por ha estat molt pressent entre nosaltres com a eina de control. L’home del sac que segresta nens, aquella bruixa que vindrà a endur-se’ls o aquell llop que se’ls menjarà; en son exemples pels més menuts. Fer agafar por als infants en lloc d’ensenyar-los els perills reals de la vida segur que a la llarga els durà problemes d’inseguretat gens beneficiosos. Però; la por no afecta només als nens, els adults solem anar per la vida mig acollonits: tenim por de la crisi (i amb raó!), por de com anirà tot, por de canvi climàtic, por de les malalties, de la mort (i de les condemnes infernals!), por que no plogui o que plogui massa, por dels polítics i dels bancs… Ens han ensenyat anar sempre amb la por al cos per mantenir la societat a ratlla; i així, inconscientment, deixem en mans dels altres decisions que només ens pertanyen a cada un de nosaltres.

La por és un obstacle per a tot; ens fa mes covards davant les injustícies, en paralitza, en bloqueja i ens talla les ales per créixer i somiar. Per això hi ha tant interès en escampar-ne la cultura; perquè, quan tenim por no protestem, ni reclamem pel que és nostre i ens convertim en ciutadans mes conformistes.

Un exemple d’aquesta por amenaçadora la trobem a casa nostra. Els catalans volem decidir i, si ho decidim, volem un “estat propi”; però, aquells que tenen por de què marxem ens alarmen amb raonaments d’estar per casa per tal de ficar-nos-la por al cos: una Catalunya independent no té futur, ens diuen; quedaria aïllada del mon i de tothom, s’empobriria i l’estat del benestar desapareixeria per sempre. I; posats a dir-la grossa, és provable que la llum del Sol també deixés de brillar sobre la nostra terra.

“L’home del sac” encara és ben pressent entre nosaltres; això si, disfressat i renovat amb les noves tecnologies dels temps que corren; però, com persones adultes que som, hem fet l’esforç de superar la por?. Volem fer l’esforç d’avançar amb responsabilitat i fermesa? Espavila’t