Crec que no m’equivoco si afirmo que en els temps que corren, la credibilitat dels compromisos com a conseqüència de la “paraula donada” per una persona i la confiança que ens pot merèixer són valors que estan molt a la baixa. No complir la paraula és freqüent i és dona en tots els grups socials, independentment del seu nivell cultural; no fa gaire vaig viure un cas ben representatiu: En Vicenç, de manera voluntària i amb plena predisposició, em va donar la seva paraula de participar activament en una tasca solidaria. L’acord es va signar amb una encaixada de mans; una actitud que el meu entendre assegurava la credibilitat màxima d’aquell compromís. Però, què va passar després?: doncs; mentre anaven passant els dies, res de res. En Vicenç es va oblidar de la paraula donada i de tots els compromisos i, per tal de justificar-se, va plantejar un munt d’excuses: excés de feina, assumptes d’alt nivell que reclamaven la seva atenció…; sense adonar-se’n que el compromís de la paraula no vol justificacions, només demana el seu compliment. Les excuses més o menys creïbles són les eines idònies per aquelles persones que no donen importància al rigor que representa el compromís de l a paraula.

Des de sempre s’ha considerat que un dels trets que serveixen per distingir una persona de fiar d’una que no ho es, per dir-ho d’alguna manera, és la seva fidelitat a la paraula. Al llarg dels temps ha sigut fonamental complir amb els compromisos verbals pel correcte funcionament de la societat. En realitat, sense anar més lluny, en l’època dels nostres avis era impensable no respectar un pacte verbal. L’encaixada de mans era irrevocable i posava en joc la credibilitat i la consideració social i humana de les persones; “en feien una qüestió d’honor”. De jovenet, algú que em volia bé, un dia em va dir: “No et comprometis a res que no puguis fer perquè no seràs considerat un home de paraula”. “Si has donat la teva paraula, ho has de fer sigui com sigui”. Malauradament, a hores d’ara, tot això pot sonar a relíquies del passat; però per sort encara podem trobar persones que creuen en aquests valors.

No només cotitza a la baixa la “paraula donada”; la “paraula emesa” també es troba en un estat de pura desintegració. Els poders polítics, econòmics, religiosos… estan farcits de “xarlatans” que no es creuen res del que diuen; però parlen i parlen sense donar cap importància a la transcendència de les seves paraules ni les conseqüències que se’n poden derivar. Ho fan aprofitant-se d’una societat de molt baixa qualitat democràtica i amb la finalitat d’aferrar-se al poder. Alguns mitjans de comunicació al servei d’aquests grups de poder han introduït quelcom més escandalós: la “paraula prostituïda”; és a dir, la que fan servir suposats periodistes i tertulians que cobren diners per dir “autentiques bajanades”. En aquest sentit, 13 TV la cadena de televisió dels bisbes n’és un bon exemple.

L’esforç i el compromís per donar rigor a la paraula són valors absolutament necessaris tan si parlem d’una Espanya borbònica, republicana o de la Catalunya independent. Hem de recuperar el valor de la paraula; ho hem de fer sigui com sigui. Espavila’t.