Enmig del rebombori catalanista que de manera molt espacial aquests dies estem vivint, el qual he de dir que m’hi sento plenament identificat; vull rendir un petit homenatge a totes aquelles persones que en algun moment de la història de Catalunya i moltes vegades en circumstàncies adverses han fet l’esforç de ser fidels a la terra tot ressaltant els seus valors. Pau Casals, l’insigne violoncel•lista universal fill del Vendrell (Tarragona), n’és un bon exemple i ho va demostrar en un moment en què el franquisme encara era plenament vigent a casa nostra. El 24 d’octubre de l971 va ser convidat per les Nacions Unides a l’estrena del “Himne de la Pau” compost per ell mateix i, aprofitant aquell acte, davant l’Assemblea General de l’ONU va reivindicar la identitat de Catalunya i va dir de forma clara i contundent als representants de les nacions reunits en aquella Assemblea: “I am a Catalan”

Pau Casals que en aquells moments tenia noranta-cinc anys d’edat, va rebre de mans del secretari general de les Nacions Unides, aleshores U Thant, la Medalla de la Pau i en el seu discurs d’agraïment entre altres coses va dir: “Deixeu-me que us digui una cosa. Jo sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però, que ha estat Catalunya? Catalunya va ser la nació més gran del món. Els diré el perquè: Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra, i va ser a Catalunya on hi va haver un principi de “Nacions Unides”. En el segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França, però que abans era de Catalunya, per parlar de la pau. Pau al món i contra la inhumanitat de les guerres. Això és Catalunya. És per això que estic tan feliç de ser aquí amb tots vostès perquè les Nacions Unides treballen per l’ideal de la pau i tot allò que fa referència a la pau entra directament al meu cor” Després va agafar el seu violoncel tot dient: “Fa molts anys que no toco en públic, però sento que ha arribat el moment de tornar-ho a fer. Tocaré una melodia del folklore català: “El cant dels ocells”. Els ocells, quan volant pel cel, van cantant repetidament pau, pau i pau. I això precisament és el que neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.

Quaranta anys després d’aquell discurs de Pau Casals a les Nacions Unides; com estan les coses a casa nostra?: Superat aquell mal son de l’etapa franquista hem passat a un Estat que s’anomena “democràtic” però; per desgràcia, l’herència d’aquell tenebrós passat segueix molt present i els autèntics “valors de la democràcia”, que es basen en la llibertat dels pobles i les persones, estan molt poc consolidats. Catalunya segueix reivindicant insistentment, i ara més que mai, els seus drets com a nació.

Tal com va dir Pau Casals el poble català és de tarannà pacífic, estima la pau, però en ple segle XXI el valor de la “pau” ja no és només l’absència de guerres i l’ordre públic imposat per unes suposades “lleis constitucionals”; és quelcom més: ha de ser el benestar interior de les persones per sentir i viure plenament d’acord amb els valors de la seva terra sense interferències externes limitadores de llibertats. Ara més que mai és l’hora de reivindicar aquests drets. Catalunya vol votar en pau i llibertat. L’esforç valdrà la pena; no ho dubtis! Espavila’t.