La saviesa popular reconeix la “llei de l’embut” en totes aquelles normes i obligacions que imposen arbitràriament els que tenen alguna mena de poder als seus subordinats però que ells mateixos sovint no compleixen. És una “llei” molt present en les relacions humanes i fa que una mateixa norma pugui ser interpretada de manera ampla i generosa, és a dir pel broc gros de l’embut, quan afecta els privilegiats i de manera més o menys restrictiva, pel broc estret, quan es tracta d’aplicar-la als desfavorits. La llei de l’embut ve de lluny. Va lligada a l’egoisme de l’ésser humà i ha sobreviscut a dictadures i democràcies. En el nostre entorn per exemple i com a conseqüència de la crisi econòmica que vivim, aquells que han tingut el privilegi d’exercir el poder han recomanat insistentment a la resta de mortals, sovint amb dificultats per arribar a final de mes, esforç de resistència i control de la despesa; mentre ells mateixos, passant de tot, s’han assignat sous astronòmics, indemnitzacions vergonyoses i pensions vitalícies; i sense oblidar, les targetes opaques i els calerons en paradisos fiscals. El resultat no pot ser més evident: els poderosos guanyen cada dia més poder; els rics diners a palades i els pobres més pobres.

Les relacions entre Catalunya i Espanya han estat també sempre marcades per la “llei de l’embut”; això si, només faltaria, degudament emmascarada amb lleis més o menys “constitucionals”: D’aquesta manera, i per imperatiu legal, els catalans hem d’aportar a les arques espanyoles i “pel broc gros” la recaptació dels nostres impostos i després, quan l’Estat espanyol a fet una tria escrupolosa i ha complagut als privilegiats, ens en retorna a poc a poc i amb comptagotes una part. Els catalans estem farts d’aquest tracte discriminatori i volem votar i decidir el nostre futur; però els governants espanyols s’oposen, s’aferren a tot el que poden per no deixar anar la mamella que representa per Espanya l’aportació dels catalans. Diuen que votar el futur de Catalunya és inconstitucional, que això ho han de decidir tots els espanyols; per tant una vegada més, apel•lant a “l’embut”, consideren que els catalans ja estan bé com estan i si no els agrada el tracta que reben: senzillament, que es fotin!; però això si, per imposició constitucional que es quedin!

Del doble joc de la “llei de l’embut” no se’n lliura ningú, ni tan sols la llei més divina que es coneix: “La llei de Déu”; això si, convenientment manipulada pel poder dels humans. Per un costat aquesta llei reprova i condemna eternament incomplir els dogmes i manaments més sagrats; però per l’altra costat: mentir, difamar, robar i fins i tot matar en nom de Déu, o d’aquells que el representen, pot ser motiu de santedat.

Encara que a vegades no ho sembli, l’home té capacitats de raciocini suficients per distingir les veritables lleis humanes de tot allò que només serveix per afavorir els que tenen al poder. E. Godin, poeta i periodista francès, va dir: “Els pastors seran brutals mentre les ovelles siguin estúpides”. Plantar cara a les lleis injustes i fer-se valer requereix esforç. Espavila’t