Històricament els catalans hem tingut fama de treballadors i estalviadors. Hem tingut fama de moderació en les despeses per tal de no hipotecar-nos excessivament. “No hem d’estirar mes el braç que la màniga”, havia sentit dir moltes vegades en l’entorn familiar. El treball, portat amb il•lusió molt mes enllà de la típica jornada laboral, i l’afany de reduir despeses supèrflues portava com a conseqüència la generació d’uns certs estalvis; els quals eren utilitzats per consolidar i enfortir els patrimonis i petits negocis familiars.

Però els catalans, apart d’estalviadors també hem tingut fama d’emprenedors; és a dir, un poble amb desig de superació per tirar endavant noves idees i projectes amb esforç i perseverança. El resultat d’aquesta capacitat de treball i estalvi, unida al seu tarannà emprenedor; ens ha portat, generació rere generació, cap un entremet de petites empreses bàsicament familiars, que han sigut i son malgrat la crisi dels temps que corren, el veritable motor econòmic del nostra país.

La gent que ens té mania que per desgràcia son molts, aquells que sempre apunten cap el mateix objectiu; ens qualifiquen de garrepes (“tacaños” per dir-ho amb la paraula exacta), poc generosos (els costa “soltar la pasta”) i de costums avorrides. ( sardanes i castellers; per ballar sardanes s’ha de comptar i per fer castells requereix molt esforç). Però, tal com deia algú, ens critiquen perquè ens tenen enveja. És veritat; la manera de ser, el tarannà emprenedor, el treball i l’esforç de superació del pobla català ha sigut i és l’enveja de molts.

Parlar d’estalvi i moderació de la despesa de forma generalitzada en els temps que corren és molt complicat; és difícil estalviar si no es disposa del mínim per subsistir. La crisi econòmica ha reduït dràsticament els ingressos i per tant, la capacitat d’estalvi. Però, les precarietats econòmiques i de treball afecten a tothom?. Hi ha algun col•lectiu que se’n lliura? Suposo que hi ha molts; però, jo em centraré amb el col•lectiu d’homes i dones que ens representen en les mes altes Institucions Catalanes. Els polítics que, sota els paraigües dels partits, poden fer i desfer tot allò que creguin convenient encara que sigui en benefici propi. Per exercir la política no fa falta persones amb grans qualitats, només cal aixoplugar-se en els poders dels partits.

Els sous dels “Alts” polítics catalans, segons s’han fet públic, son molt bons; sense comptar altres assignacions: cotxes, dietes, etc. És a dir; amb el que guanyen poden viure esplèndidament i al meu entendre, com a bons representants que han de ser del poble català, generar un cert estalvi. Com pot ser que senyors que portant molts anys “treballant en la política” declarin minsos patrimonis i deutes hipotecaris a dojo?. Com s’explica?. És que potser son molt altruistes amb els necessitats?; o, tenen algun vici inconfessable?. Crec que ho hauríem de saber. Com a bons catalans que comptem fins i tot per ballar sardanes, les declaracions dels nostres representants han de ser “políticament” i “matemàticament” correctes.

No estic segur que els valors històrics dels catalans: treball, estalvi i capacitat emprenedora estiguin presents en els homes i dones que exerceixen la política actual. Hem d’exigir als polítics que ens representin dignament. Hem d’exigir més rigor i esforç. Espavila’t