Aquestes paraules s’escolten molt sovint entre nosaltres; massa, diria jo: “Voldria fer esport, aprendre anglès, viatjar,… però; no tinc temps, no tinc diners, a la meva edat ja no toca…”, es a dir qualsevol excusa serveix per justificar-se i no fer-ho perquè en realitat “em fa mandra posar-m’hi!”. Bé, entenc que hi hagi algunes coses que ens puguin fer mandra, però no hem de permetre que en siguin masses perquè la vida es curta, son quatre dies com solem dir, i la mandra no pot ser un obstacle per gaudir-ne plenament. Quantes coses ens perdem per culpa de la mandra?. “Contra la mandra un bon bastó!”, havia sentit dir moltes vegades al meu avi de petit quan no hem veia prou receptiu amb els meus deures. Aquesta dita era molt popular antigament, es deia de bona fe i sense cap mena d’actitud violenta, era un recurs per convidar als nens i joves a complir amb les seves obligacions i espavilar-los.

Tots coneixem persones mandroses que es miren el món amb ulleres equivocades que no els permet veure la grandesa i les possibilitats que els ofereix la vida; persones amb falta de ganes, que la seva màxima motivació és contemplar com passa el temps “sense pena ni glòria”. Jo també en conec algunes, en Genis per exemple: Es tracta d’un home que sempre ha viscut amb “l’esquena dreta”, és a dir sense treballar massa, que parla constantment del que pensa fer i del que farà; però, malauradament, mai fa res del que diu perquè tot li fa mandra. Comenta sovint amb tota mena de detalls que començarà una dieta molt estricta per aprimar-se però la veritat és que cada dia està més gras. Presumeix de tenir moltes amigues que el complauen en tots els sentits però realment està “més sol que l’una” perquè sempre li ha fet mandra compartir. No ha conegut mai els valors de la cultura de l’esforç i m’atreviria dir que la mandra s’ha apoderat de tal manera d’aquest home que l’ha anul•lat en molts sentits.

Analitzant la infantesa d’en Genis, segurament hi trobarem algunes explicacions a la seva manera de ser: Em consta que va ser fill de casa bona en la qual no faltaven els diners; de jovenet els seus pares li varen facilitar tot a canvi de res. No va ser educat en el treball i no va tenir la necessitat d’esforçar-se per descobrir les seves pròpies iniciatives, quedant orfe d’aquestes capacitats.

L’educació rebuda de petits per part de les persones del nostre entorn: pares, mestres, educadors… de ben segur ens marcarà per sempre la manera d’entendre la vida. Moltes persones mandroses, és provable que ho siguin perquè se’ls ha ensenyat a ser-ho. Els nens i nenes d’avui demà seran adults i per això és important una educació física, intel•lectual i emocional basada en l’esforç; per tal que siguin capaços de trobar, en tot moment, les eines necessàries per superar sense mandra les dificultats que de ben segur la vida els plantejarà. Acabo amb una frase de la pedagoga Maria Montessori que considero molt didàctica: “Qualsevol ajuda innecessària és un obstacle pel desenvolupament”. Espavila’t