No em negareu que estem vivint moments excepcionals de la nostra historia! L’enrenou generat a Catalunya ha posat histèrics a un munt de polítics i altres personatges que no estan disposats a renunciar a tot un reguitzell de privilegis que des de sempre consideren seus. Per defensar allò que democràticament és indefensable s’amaguen darrere de la Constitució espanyola, és a dir la “legalitat vigent”. Amb aquestes paraules, per un costat treuen pit per aplacar les reivindicacions d’un poble que exigeix canvis profunds; però, per l’altre costat estan nerviosos i tenen molta por, jo diria més: estan literalment acollonits. No saben que fer per parar d’una vegada per totes aquesta immensa disbauxa que, segons ells, s’està vivint a casa nostra. Amb les seves paraules es detecta nerviosisme a dojo i arguments poc sòlits: Qualsevol maniobra al marge de les lleis portarà necessàriament als catalans a un camí sense sortida; quedant fora d’Europa, de l’euro i no sé quantes coses més…! S’apunten a aquestes xerrameques tot tipus de persones afins a la causa espanyola; algun ministre ha comentat la possibilitat d’exercir la força bruta, pel que sembla algun article de la constitució ho permetria, i un expresident, que fins ara he de dir que em queia bastant bé, ha comparat la situació actual amb aquella que es va viure a Alemanya durant la segona guerra mundial. En ple segle XXI i en una societat que vol ser democràtica sembla impossible que això pugui passar.

Es nota també un gran nerviosisme en la cúpula de l’Església catòlica espanyola. Els seus mitjans de comunicació treuen foc pels queixals defensant a capa i espasa, com no podia ser d’altra manera, els postulats més conservadors i alhora ridiculitzant i menyspreant el procés català. Jo sincerament crec que aquesta manera d’actuar contradiu els “dogmes cristians” més elementals; però que hi farem!, l’església ja ens té acostumats a aquesta mena de saraus. Tenen por de perdre drets adquirits, que són molts, i protagonisme actiu en les decisions morals i polítiques com sovint solen fer.

En mig d’aquest ambient histèric que es respira arreu, apareixen els sentiments molt generalitzats de la gent del nostre poble carregats d’il•lusió i esperança. Il•lusió per aconseguir un món millor i desempallegar-nos d’una vegada per totes d’aquesta gent “tan ufana i tan superba” que no deixa viure en llibertat. Il•lusió per sortir al carrer i demostrar-ho dignament, tal com vàrem fer el passat onze de setembre, que som un poble madur per decidir el que sentim i el que volem; i, amb l’esperança posada en fer realitat un gran somni.

Per acabar permeteu-me unes petites reflexions. Per aquells que defensen una pàtria unida com fins ara; em venen a la memòria unes paraules d’una cançó satírica que no fa gaire vaig escoltar: “No us preocupeu tant per la grandesa d’Espanya, ja que cada vegada depèn més d’Alemanya que del que es cou a Madrid”. I pels que volen viure en un món més just i millor; que no falti mai d’il•lusió, l’esperança i l’esforç per aconseguir-ho. Espavila’t