Eren les quatre de la tarda i feia molta calor. L’estació estava plena de gent amb banderes que volien anar cap a Barcelona per participar a la manifestació. A l’hora prevista, un tren ple de gom a gom va fer parada a l´estació i amb moltes empentes vàrem poguer pujar. La calor, les banderes i l´entusiasme de la gent li donava un toc alegre i molt festiu. En mig del bullici, hi havia una família amb una nena d´uns sis o set anys que protestava de les incomoditats i no acabava d´entendre tot aquell enrenou. La mare, per tal d’ entretenir-la, li va explicar una història molt oportuna: “ Fa molts anys hi havia un home molt dolent que no ens deixava parlar en llibertat, que tenia vigilants i policies per tot arreu i que per qualsevol cosa ens amenaçava i a vegades ens tancava a la presó. Desprès de la mort d’aquest home varen venir uns altres senyors que, per les seves paraules semblava que eren bons, però finalment em vist que ens volen enganyar. Es per això que anem avui a Barcelona tots plegats; per no ser enganyats”. La nena va agafar la bandera que tenia la seva mare a les mans, la va mirar i plenament motivada per aquelles paraules, la va enlairar. La seva actitud no podia ser mes gràfica: Val la pena fer l´esforç d` anar a Barcelona. Jo també i vull anar. No vull ser enganyada.

El tren va arribar al seu destí puntualment, com si ell mateix tingués pressa per no fe tard a la manifestació. L´estació del Passeig de Gràcia, per cert bastant tercermundista , era un formiguer de gent que, a poc a poc i amb moltes dificultats, anava sortint al carrer.

Faltaven pocs minuts per les sis de la tarda, el Passeig de Gràcia estava ple de gent amb banderes i pancartes reivindicatives. Feia molta calor, per això vam buscar un forat a l´ombra. Ens vàrem col•locar al costat de la “Casa Batlló, una joia arquitectònica de Gaudí. Per tal de compartir aquells moments i a la vegada fer una mica de tertúlia em baix dirigir a una senyora que estava dreta al meu costat , li vaig dir: “Aquesta manifestació està resultant tot un èxit de participació. La gent a fet l´esforç de sortir al carrer i passar calor en lloc d’anar a la platja”. I ella amb va contestar: “ Perdone que no le hable en catalan, pero no se preocupe lo entiendo todo. Hace casi cincuenta años que vivo aquí . Nos vinimos con mi marido, que en gloria esté, desde un pueblo de Extremadura. Quiero a mi tierra pero me siento plenamente catalana. Catalunya me lo ha dado todo: Trabajo, bienestar y unos hijos maravillosos. He venido a la manifestación con uno de ellos, mi nuera y dos nietos. Mírelos que majos, aquí estan”. I la dona, molt preocupada, va acabar dient: “Hoy siento mucho no hablar catalan, pero le prometo que pronto lo hablaré tan bien como Vd. “. I ens vàrem deixar. La manifestació anava arrancant . La gran senyera i la Plana Major estava davant nostre. Però, mentrestant jo anava pensant en aquella bona dona que per fi havia trobat la motivació de parlar català. En aquell moment volia fer l´esforç de intentar-ho.

La manifestació va ser un èxit total. A quedat demostrat que la flama de la cultura catalana es perfectament vigent. Catalunya es una terra amb una llengua i una història molt pròpies. En una democràcia plena i moderna com pretén ser la nostra, cap Llei ni cap Jutjat, per molt constitucionals que siguin, no poden retallar ni impedir Drets fonamentals de tot un poble. Catalunya mereix aquest esforç. Espavila´t.