D’aquesta manera és com defineix la UNESCO l’educació; i, el que en va ser Director General entre els anys 1987 – 1999, Federico Mayor Zaragoza comenta: “Si només acceptéssim el principi que tots som humans… sigui quina sigui la nostra ideologia, ètnia, religió…, estaria quasi tot arreglat”. Però per desgràcia, la vida de les persones porta associades un munt de complexitats: tradicions, adoctrinaments, prejudicis,… que fan que molta gent pensi d’una determinada manera perquè no pot pensar d’una altra. Les herències rebudes i els missatges dogmàtics, moltes vegades intencionats que rebem, ens treuen Llibertat. L’educació, segons Mayor Zaragoza, ha de consistir a donar respostes personals a tot tipus de preguntes, i també a aquelles grans preguntes existencials; però un cop dit això, l’educació de veritat és només dir-li a una persona: No el deixis convèncer, no et deixis imposar… No hi ha més misteri que el Misteri de cada existència. Pensa, informat, raona, decideix el que vols fer i actua segons els teus criteris i amb plena Llibertat però a la vegada amb plena Responsabilitat dels teus actes.

La Responsabilitat segons Jordi Sánchez, l’adjunt del Síndic de Greuges de Catalunya, té a casa nostra dos entrebancs: La influencia cultural del catolicisme i l’Estat del Benestar. En quant a la primera ho explica així: “ Uns dels grans invents del catolicisme ha sigut la culpa, la confessió i la redempció de la culpa. Per tant, segons aquesta lògica, si el que es tracta és acabar assumint que he tingut un comportament impropi, explicitar-lo i demanar perdó, al final d’aquest procés torno a estar net per tornar a tenir un altre comportament impropi. I aquest element, més enllà de la creença religiosa (no estic jutjant ni valorant la creença, sinó un sistema que ha impregnat la nostra societat i la nostra cultura) fa enormement difícil que assumim, restituïm i, sobretot, ens transformem personalment per tornar a evitar el mal en qüestió. I això ho tenim en l’àmbit estrictament privat de l’individu i en l’àmbit col•lectiu”. En quant els elements més negatius de l’Estat del Benestar a la nostra societat, Jordi Sánchez comenta: “Aquest sistema ens ha portat a una transferència excessiva de responsabilitats, que abans de l’Estat del Benestar estaven interioritzades a l’individu, a la família, a la comunitat,… a través d’accions no pròpies de dret, sinó de la caritat. És a dir, un dels efectes col•laterals de l’Estat del Benestar és que ens ha permès automàticament transferir la meva Responsabilitat vers l’entorn més propi (pares, fills, avis…) cap a l’Estat, que és qui acaba sent el responsable que: el meu fill estigui ben educat, que el meu pare estigui en una residència, que el meu veí no passi gana…”

Aquestes opinions i moltes més les trobareu a la revista VALORS del mes de juny, la qual us convido a fullejar; perquè, sense cap mena dubte ens poden ajuden a reflexionar i establir un diàleg de cara a construir una societat més lliura i responsable. Espavila’t.