L’escola ja no és aquella font que garantia l’aprenentatge i formació. La família, en molts sentits, ja no disposa de les eines necessàries per educar d’acord amb les exigències dels temps que corren. Podríem dir, que tot s’ha capgirat! A hores d’ara; si ens preguntéssim: qui té més incidència sobre la formació de les persones?; segurament tots estaríem d’acord en afirmar que els mitjans de comunicació, en el sentit més ampli i molt especialment les xarxes socials, tenen en l’actualitat una influència de primer ordre en la formació. Per tant, no podem ignorar aquest fet si volem que l’aprenentatge i la formació de les persones s’adeqüi a les necessitats dels nous temps.

      “El súmmum de l’estupidesa és aprendre el que després s’ha d’oblidar”, va dir ja fa alguns segles el filòsof i professor humanista Erasme de Rotterdam. Unes paraules que avui dia encara són plenament vigents, ja que en molts aspectes s’entén que ensenyar és donar a conèixer un munt de matèries amb tot un reguitzell de dades i formules que de ben segur s’obliden fàcilment. I això, provoca desànim i desinterès a nois i noies que no entenen per a què serveix el que estan estudiant. En qualsevol pla d’ensenyament no han de faltar les matèries més bàsiques com: llegir, escriure, comptar correctament… i molts altres coneixements; però sense oblidar la finalitat última de tot procés educatiu: Ajudar a les persones a conèixer les seves pròpies capacitats i d’aquesta manera despertar la creativitat per fer més rica l’existència.

      L’escola actual ha de ser capaç de superar-se a si mateixa per poder competir amb altres contextos on els alumnes també aprenen i, alhora, ha de lluitar per donar sentit als seus ensenyaments i fer que els nois i noies se’ls facin seus. En aquest sentit el catedràtic de psicologia de l’educació César Coll comenta: “l’educació és cada vegada més distribuïda i interconnectada, no es tracta només d’obrir les escoles, sinó de portar la societat a les escoles; perquè, el que importa no és el que s’aprèn a l’escola, sinó el que s’aprèn sigui a on sigui”.

      I; parlant de l’escola a casa nostra i del futur educatiu immediat, César Coll és bastant pessimista. Considera que l’escola en general encara està lluny de fer realitat aquests nous reptes, tot dient: “Tots aquests temes s’estan plantejant ja per tot arreu, a Austràlia, als Estats Units, als països nòrdics, fins i tot a França, que és un país molt centralista… i en canvi aquí continuem embarrats en discussions que ja estan superades. Som un país de savis i sempre pensem que hem d’inventar la pólvora… Per desgràcia; quan posem una cosa en marxa mai ens preocupem de mirar què han fet abans els altres, què ha funcionat i què no”.

      Acabo amb una cita de Bob Talbert que considero molt encertada: “Ensenyar a nens a comptar és bo, però ensenyar el que realment compte en la vida és millor”. La vida planteja constantment preguntes i l’aprenentatge i la formació han de ser les eines per trobar les millors respostes. Espavila’t