Suposo que tots estem d’acord que això és intolerable; però aquest fet no és nou, ja que els poderosos sempre s’han aprofitat de les febleses i penúries dels altres per fer diners i aconseguir més poder. Per desgràcia, les estadístiques ens diuen que en els últims anys aquesta tendència ha anat a l’alça de manera considerable. L’any passat, per exemple, el nombre de milionaris al món va augmentar més d’un deu per cent; i Espanya, amb tota la problemàtica d’atur i precarietats que estem vivint, ho va fer més del doble. Al món, segons els entesos, hi ha riquesa per tothom però està molt mal repartida: Sabies que les 85 persones més riques del planeta acumulen la mateixa riquesa que la dels 3.600 milions de persones més pobres, és a dir, la meitat de la població mundial?

A l’Estat Espanyol, segons un informe elaborat per l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Social, hi ha catorze milions de persones que viuen en situació tècnica de pobresa i, d’aquests, sis en situació de pobresa extrema. Hi ha persones que han estat desnonades en més d’una ocasió. Primer se’ls fa fora de casa perquè no paguen la hipoteca, després es repeteix l’operació per no pagar el lloguer i després…; si no tenen recursos ni possibilitats de trobar una feina digna, que han de fer? La veritat és que el panorama social és bastant desolador; però malgrat tot alguns polítics, segurament enlluernats pels beneficis que genera la banca i amb una gran dosi de cinisme, tenen la barra de dir que la crisi ja és història. Això no s’ho creuen ni ells!

Bé; ara s’acosten eleccions i, per tant, és un bon moment per reflexionar. La nostra societat s’anomena democràtica i això en teoria és bo: Estat de Dret, l’imperi de la llei, partits polítics…; però estarem d’acord que és una versió de mínims de la democràcia. Encara hi ha molt camí per córrer, no ni ha prou amb votar cada quatre anys. S’ha d’avançar cap a un nou model de participació ciutadana molt més intens, de democràcia directa, referèndums… per tal de controlar que els nostres representants no quedin lligats de mans i peus, com sol passar, per als que tenen el poder econòmic. Segons Josep Roca, autor del llibre “Globalización 3.1”, els diners tenen ales per volar amb tota llibertat a la captura de beneficis especulatius, arrasant tot el que troben. Es refugien allà on no corren riscos que és, precisament, on no són necessaris perquè en sobren; però on estan fora de control. Els diners es fiquen també a la butxaca dels polítics i governants per aplanar camins i obrir portes en benefici dels poderosos; oblidant-se sovint del “Bé comú” dels ciutadans. Malauradament a Catalunya i Espanya en tenim un bon grapat d’exemples.

El model econòmic actual de creixement basat en el producte interior brut, el PIB, no reflecteix la realitat; és obsolet. Encara que els bancs i les multinacionals tinguin beneficis milionaris no es pot parlar del creixement d’un poble si les persones que el formen no tenen feina ni recursos per viure dignament. Els valors humans han d’estar molt presents en la política i els polítics i el “Bé comú” dels ciutadans ha d’estar per sobre dels poderosos i els diners. Si de veritat volem avançar, tenim l’obligació de fer-ho entendre als nostres governants! Espavila’t!