Què pensen dos professors de secundària sobre la situació educativa? Ho vols saber? Doncs; et convido a conèixer les opinions de dos educadors, en Pere i en Quim, que mentre prenen una cervesa a l’Espurna, el bar d’en Manolo, contrasten els seus punts de vista sobre aspectes relacionats amb el sistema educatiu a casa nostra. “TRES QUARTS DE 7” és un llibre valent en el que el seu autor ANTONI ARGENT BALLÚS parla clar i sense embuts; com amic i col•laborador de la Fundació Espavila vull agrair-li molt sincerament el seu esforç.

A “Tres quarts de 7” en Quim i en Pere raonen sobre diversos aspectes de l’educació actual: El paper dels pares, els professors, l’escola, el fracàs escolar, la manca d’esforç, etc. Val a dir que la paraula esforç surt un munt de vegades al llibre ja que sense esforç és impossible aconseguir res. I així, parlant del paper dels pares en relació a l’escola comenten: “Molts pares deleguen a l’escola les seves funcions però a la més mínima que t’equivoquis o no facis el que els pares volen ja hauràs begut oli. És una contradicció. Per una banda ens deixen cada cop més la responsabilitat d’educar però per altre tampoc et deixen fer la teva feina”. L’ofici de ser pare/mare queda moltes vegades malmès: “Hi ha situacions que el pare fa més de col•lega que d’un altre cosa… I llavors l’alumne farda de tenir un pare progre que li deixa fer tot el que vol, li compra el mòbil que més li agrada, la roba més cara…”. Hi ha una frase del llibre que a mi particularment m’agrada molt, tal com diu Levine: “El fet de tenir fills no et converteix en pare, de la mateixa manera que el fet de tenir un piano no et converteix en pianista”.

Els dos professors en les seves tertúlies parlen també de l’escola i dels seus problemes tot fen esment a una frase de Plató: “L’educació és la base de l’Estat, sense ella no estaria garantida la supervivència dels homes. És la base fonamental del present i la garantia del futur. ¿Si l’educació és tan fonamental perquè es tolera el fracàs escolar? ¿És que no hi ha docents que pensin com Plató?, replica un d’ells”; i, en perfecte coneixement de causa, respon l’altre: ”Si que ni ha. El que passa és que son desconeguts o s’intenta tapar-los la boca perquè tot continuï igual”. “He estat en molts centres de secundària i molts professors no diuen el que pensen perquè així l’equip directiu els tenen com a professors que no porten problemes”; jo mateix, diu en Pere, en el meu segon any com a professor en un institut el director del centre em va replicar per haver sospès massa alumnes tot convidant-me a ser més permissiu; s’havia d’aprovar i llestos. “Però el que està clar és que cada cop els alumnes tenen menys nivell”.

El llibre planteja molts interrogants, jo només us he donat una petita pinzellada. Val la pena llegir-lo, reflexionar i aprofundir en l’educació dels nostres joves perquè no hem de perdre mai de vista que son ells el futur del nostre país. La seva educació per afrontar nous reptes és fonamental. Espavila’t.