Per desgràcia vivim en una societat a on els prejudicis encara pesen molt i sovint, sense pretendre, afloren actituds més o menys racistes que creen embolics i comportaments equivocats. Quantes persones a primera vista i per raons de raça, vestimenta, costums… generen una certa desconfiança? Relacionat amb aquest tema, vull explicar-vos un petit conte que, pel missatge que tramet, estic segur que us farà pensar:

Una senyora entra a un restaurant, agafa un tassó i li demana al cambrer que li ompli de brou. Paga i s’asseu en una de les moltes taules del local. Acabava d’asseure’s quan es va adonar que s’havia deixat un panet. A continuació s’aixeca, va a la barra a recollir el panet i torna al seu lloc. Quina sorpresa! Davant del seu tassó de brou s’hi troba sense immutar-se gens ni mica un home de color,”un negre!” que està menjant tranquil·lament. -Això és massa!, pensa la senyora, -però no em deixaré robar de cap de les maneres. Dit i fet. S’asseu al costat del “negre” i parteix el pa a trossets. Els col·loca en el tassó i comença a menjar. Aquell home, complaent amb la senyora, somriu; i així, totalment en silenci, prenen una cullerada cadascú fins a acabar-se el brou. A continuació, l’home s’aixeca, s’atansa a la barra i torna després amb un abundant plat d’espaguetis i… dues forquilles, mengen els dos del mateix plat amb absolut silenci. En acabar, l’home s’aixeca tot dient-li a la senyora “hasta la vista”, reflectint un immens somriure als ulls. Aquell home se’n va anar satisfet conscient per haver realitzat una molt bona acció. La senyora el segueix amb la mirada com marxa i ella també decideix aixecar-se; però, quina sorpresa!, cerca amb la mà la bossa que havia penjat a l’espatller de la cadira…. però havia desaparegut! Li havia pres el “negre”! Anava a cridar “al lladre, al lladre!” quan, mirant al seu voltant, veu la seva bossa penjada en una cadira dues taules més enrere d’on estava ella i, sobre la taula, un tassó de brou ja fred. La senyora s’havia equivocat de taula? Sí, però sobretot s’havia equivocat de comportament.

El resultat de l’embolic no pot ser més contundent: La senyora va ser víctima dels seus prejudicis. No va veure la taula correcta; només va veure un “negre” robant-li el seu menjar. I, aquell home, al lladre als ulls de la senyora, va entendre que aquella bona dona tenia gana i li va permetre compartir el seu brou i, més encara, un abundant plat d’espaguetis. L’home va marxar alegre i satisfet per la seva bona obra; i aquella senyora, conscient del seu error, va marxar amb el cap baix, avergonyida de la seva actitud.

“Els prejudicis són fills de la ignorància”, va dir l’escriptor William Hazlitt, i moltes vegades ens provoquen actituds contradictòries. Per una banda, tenim una certa consciència que “les aparences enganyen”; però per l’altra banda, solem dir: “Vigilem la bossa i la cartera, hi ha gent estranya rondant per aquí”.

Acabo amb unes paraules de l’escriptora canadenca Margaret Atwood: “Espero que les persones algun dia se n’adonaran compte que només hi ha una raça al món: la raça humana de la qual tots formen part”. La cultura serà, sense cap dubta, l’eina més efectiva que permetrà superar prejudicis en un futur més o menys immediat. Espavilem-nos.