Els que es mostren contraris al procés independentista que es viu a casa nostra, diuen que aquest fet està provocant fractura social. A tots ells jo els diria: no és veritat! Aquesta fractura ja existia des de fa moltíssims anys; ara, simplement s’ha obert la caixa dels trons i ha sortit a la llum una realitat que tots coneixíem perfectament. La cultura catalana i els “sentiments” que se’n deriven han estat històricament reprimits i menystinguts per la força continuada dels governants de l’Estat que no han parat d’obrir ferides, cada vegada més profundes, sense cap mostra de voluntat de posar-hi remei. I parlant de ferides i repressions, molts de nosaltres encara recordem aquells anys del franquisme, anys de prohibició total dels valors i sentiments catalans; en els que, per la força d’un poder absolut no se’ns va permetre ser educats en la nostra llegua ni endinsar-nos en la nostra història; això si, vàrem ser “adoctrinats” en els dogmes més radicals de la fe catòlica i en tot allò que pogués servir per exaltar l’esperit de la dictadura. Volien eliminar de soca-rel la cultura catalana; però, com en tantes altres ocasions, malgrat ferir-la de mort, no ho varen aconseguir! Després d’aquells anys de dictadura, va venir l’anomenada Transició, que en realitat va consistir a fer veure que aquí no havia passat res. No es va fer net! Els hereus d’aquell passat, al revés del que va succeir a Alemanya o França, varen continuar sota el paraigua de la democràcia. Val a dir que aquesta democràcia, en principi, va ser ben rebuda pels catalans, ja que va permetre, amb l’esforç de moltes entitats, una revifalla considerable de la cultura catalana; però, per desgràcia, els diferents governants de l’Estat, tradicionalment enquistats en un permanent menyspreu a la realitat catalana, han estat sempre a l’aguait amb la finalitat de limitar o prohibir legitimes espiracions. L’estocada més definitiva es va produir en el moment en què el Tribunal Constitucional, a instàncies del PP, va mutilar l’Estatut prèviament aprovat en referèndum pel poble català. Aquest fet, acompanyat d’una negativa total al diàleg, va ser la clau per obrir les portes de bat a bat per abandonar la resignació; i així, reivindicar de forma multitudinària una realitat llargament acumulada.

      El professor Ferran Saéz de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de la Universitat Ramon Llull, en un interviu a la revista “Valors”, opina que el referèndum no genera ferides; en tot cas, en reobre de ja existents: “I les reobre especialment a la gent gran, la generació que més proactivament s’ha comportat aquests dies. Ferides completament identificades amb imatges de la Guerra Civil.”. Opina també que avui s’estan vulneraran drets que ja creiem consolidats: “Moltes persones que tenien una mirada ingènua respecte el dret, aquests dies han tingut un cobriment de cor… La justícia té els ulls tapats, però els que l’apliquen no. Tots els jutges tenen uns lligams que en casos com aquests, són inevitables. L’Estat són tres poders – executiu, judicial i legislatiu – i quan l’Estat es veu amenaçat treu totes les armes de les quals disposa, incloses les del poder judicial. Estem parlant d’un Estat que raonablement es vol defensar a qualsevol preu i, ara per ara, la lliçó que tenen apresa és que vulnerant drets, es guanya”.

      La realitat catalana és un fet reconegut que demana una solució urgent; i, evidentment, la repressió no solucionarà els problemes, tot el contrari, els agreujarà. En democràcia tots sabem que l’eina política més indispensable per trobar solucions és el diàleg; però en el context actual, per fer-ho possible, serà necessari un gran esforç per part de tots. Espavilem-nos