El fracàs escolar ronda el 30% i això, al meu entendre, només té una interpretació: El sistema educatiu català necessita millorar.

La Revista Presència del passat disset de novembre planteja unes reflexions sobre el model educatiu que necessitem per tal de fer més competents els alumnes i aconseguir una educació de qualitat preparada pels reptes del segle XXI.

Francesc Pedró, director d’assessorament en polítiques educatives de la UNESCO, considera que la clau de la qüestió està en els mestres i, en aquest sentit diu: “Cap escola no pot arribar a tenir més qualitat que la dels docents que hi treballen”; i la seva proposa és anar directe al moll de l’ós de la qüestió: La formació dels mestres. “Millorar la nostra força docent donarà millors aprenentatges, ja que la qualitat màxima d’un sistema escolar és funció directa de la qualitat de la seva força docent”. És una afirmació contundent i de sentit comú però, com ell diu, contrasta molt amb les polítiques educatives dels darrers anys; basades en el convenciment que la millora de l’ensenyament s’aconseguiria canviant les variables que configuren l’entorn de l’aula, però que no afecten directament qui les governa.

Xavier Besalú, mestre d’escola i professor de Pedagogia de la Universitat de Girona comenta que el sistema educatiu a de ser funcional i just: “la funcionalitat significa que tots els aprenentatges han de tenir una dimensió aplicada, pràctica, útil. I la justícia vol dir que el sistema ha de ser profundament compensatori (corrector fins on sigui possible de les desigualtats d’origen), altament estimulador (de manera que tothom pugui donar el millor de si mateix: l’avorriment hauria d’estar prohibit a l’escola)”.

Josep M. Esteve i Anna Aguilera, director i secretària del centre públic Jacint Verdaguer de Sant Sadurní d’Anoia, fan referència al “coach” com a eina absolutament necessària per formar persones ben preparades per viure i conviure en la societat del nostra temps. Tres eixos son fonamentals: “El primer, assegurar les eines per accedir al coneixement; el segon, donar sentit al coneixement i fer-lo interessant; i el tercer, desenvolupar les capacitats individuals, el coneixement d’un mateix, autocontrol i el treball en equip”. El nou rol del professor ha de ser el del “coach” que planteja preguntes, que acompanya en el procés d’aprenentatge i que aprofita la diversitat de la classe com a eina d’ajut.

Irene Balaguer, Presidenta de l’Associació Rosa Sensat, opina que l’escola ideal ha de tenir la capacitat de canviar d’acord amb els nous temps; ha de confiar en l’educabilitat de tots els infants; ha de ser una verdadera escola d’aprenentatge, viva, dinàmica i oberta amb la finalitat d’encoratjar perquè cadascú trobi el seu lloc singular en el món.

Claudi Fuster, Mestre de la nova escola internacional del Camp que una fundació promou a Salou, marca unes etapes claus en el procés educatiu: la primera és garantir un bon aprenentatge de matèries instrumentals (comptar, llegir i escriure), que son les que després ens donaran accés al coneixement; desprès fomentarem la motivació i descobrirem el món i en la darrera etapa ens ocuparem de la ciència en el sentit més ampli. I acaba dient: “Si ho fem bé, i els mestres hem provocat la curiositat i desig d’aprendre dels alumnes, llavors res no és impossible d’aprendre. Perquè aprendre és com buscar xicota… si no tens desig per una noia, ja pot ser miss Univers que no t’interessarà”.

La pedagoga catalana Marta Mata deia: “S’ha d’ajudar els alumnes a estructurar el seu cervell i fer-los competents pel món on han de viure”; i molts anys abans Plutarc feia la següent reflexió: “El cervell no és un vas que s’ha d’omplir; és una llum que s’ha d’encendre”

Educar requereix un gran esforç per part de tots ja que és el futur d’un país. Educar fomentant valors és imprescindible per capacitar els joves que ara ocupen les aules. Espavila’t