Era estiu i el Sol cremava la pell. El meu pare ja feia hores que era al camp, recollint la feina de tot un any, quant de sobte, truquen per telèfon, hi ha foc al poble del costat i s’estaven cremant unes herbes prop d’on estava el meu pare. Vaig agafar el cotxe i vaig corre cap allà, els bombers ja hi treballaven i per sort, només van ser uns matolls a la vorera d’un camí, aquest cop hem tingut sort i no pas la que ens havia acompanyat durant el llarg hivern, ple de pluges i nevades.

Era l’època de recollir i el meu pare quasi no podia descansar ni una estoneta, ell em deia; -no em puc despistar que hi ha molta feina i després s’ha de sembrar per l’any vinent-. Jo vaig pensar que era una feina molt dura, i dubtava si era bo això de treballar tant per després no tenir una recompensa ben merescuda, la collita havia sigut pobre i els preus de mercat estaven pel terra, així que, perquè no deixar-ho estar i buscar una altra feina? Però em vaig fixar, que el meu pare treballava perquè era la seva feina, ell és el seu propi amo i pot fer i desfer com vol, era una feina ideal per a ell i no dubtava a tornar a lluitar contra tots els problemes que podien sorgir durant l’any vinent.

Al final de l’estiu, el meu pare seia al pati de casa amb unes olivetes i un got de vi, es sentia satisfet, al final la collita havia sortit millor del que tots esperàvem i ell només mirava al cel esperant les primeres pluges per tornar a començar.

Hi ha persones que s’esforcen per aconseguir un objectiu, per millorar en la seva vida, però moltes vegades sorgeixen problemes, entrebancs al llarg d’aquest esforç que fan perdre les esperances i acaben abandonant l’interès i la motivació que tenien per arribar a la seva fita. Dons bé, jo vull fer entendre a tots els que abandonen les esperances que s’ha de lluitar i buscar solucions als seus problemes.

Espavila’t per aconseguir el que vols.