La “qüestió catalana” és el problema més greu que té l’Estat espanyol en aquests moments; i, com el pensen solucionar? Doncs; dient un rotund NO a tot! El Sr. Rajoy i els seus, malgrat les insistents reivindicacions del govern català per una millora del finançament, no volen dialogar; i, per tal de justificar-se, s’enroquen i s’amaguen sota el paraigua dels “dogmes constitucionals”. Aquests senyors haurien de saber que el diàleg és la pedra de toc de la democràcia; perquè si anul·lem el diàleg dels posicionaments polítics, entrem en una dinàmica de força física i confrontació pròpies de qualsevol estat totalitari. Les reiterades negatives i cops de porta del President Rajoy no solucionen el problema; al contrari, ajuden a fer-lo cada cop més gran.

      La independència de Catalunya es troba a primera línia de debat polític. La sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut aprovat en referèndum s’ha interpretat de manera gairebé unànime com el tancament d’una època. Per primer cop es planteja seriosament la decisió de separar-se d’Espanya per motius econòmics. En aquest sentit Modest Guinjoan, Doctor en economia per la UAB, considera que les restriccions que suposa ser membre d’Espanya en les condicions actuals és insostenible. Catalunya té un dèficit fiscal al voltant del 10% del PIB, que representen aproximadament vint mil milions d’euros anuals. Són diners que Catalunya necessita pel seu desenvolupament: obres públiques, serveis, benestar, etc.; però que, per desgràcia, se’n van i no tornen. Arribat aquest punt, cal fer-nos una pregunta: sentir-se espanyol a Catalunya té alguna compensació?

      El govern del Sr. Rajoy, amb la finalitat d’aplacar els ànims independentistes i a falta d’arguments sòlits que justifiquin el seu immobilisme, apel·la a la por: una Catalunya independent no podria subsistir, quedaria fora d’Europa… i tot un reguitzell de missives més. Bé, per contrastar amb un cert rigor aquests temes i esbargir dubtes, l’economista Sr. Guinjoan opina: “Amb les dades a la mà Catalunya és un país tan viable com Dinamarca, Suïssa o Suècia. La pertinença a la Unió Europea no és una condició imprescindible per ser un estat independent. Catalunya és un país d’Europa i ho continuarà essent dintre o fora de la Unió. Que ara siguem dins vol dir que no hauríem de deixar de ser-hi. Hi ha moltes maneres de ser membres d’Europa, una de les quals és la que tenen Noruega, Suïssa i Andorra, que tot i no ser estats membres, tenen un alt nivell d’integració des d’un punt de vista comercial, de la mobilitat de capital i de les persones…. que a la pràctica és com si en foren membres”. Pel que fa a l’exportació i a un possible boicot d’Espanya comenta que des del 2010 cap aquí les exportacions a la resta del món han augmentat considerablement. Això vol dir que l’economia catalana s’orienta de manera progressiva cap a mercats internacionals. De totes maneres opina que el marcat espanyol és molt important; però en cas de produir-se un boicot, aquest seria sostenible i de curta durada: “Hi ha experiències de boicots al llarg de la història, però normalment duren poc i es concentren en productes molt concrets. No duren eternament perquè representen un comportament irracional des d’un punt de vista econòmic”.

      Segons diuen, el govern del President Rajoy té moltes armes basades en la “legalitat vigent” per impedir el procés català; però, desgraciadament, s’ha oblidat de dialogar que és l’arma més democràtica de qualsevol societat avançada. A falta d’això, les amenaces són constants: “Estem disposats a impedir que es posi l’urna de paper, de cartó o de vidre; això tindrà conseqüències”, diu la Sra. Cospedal; i, en perfecta sintonia amb els mitjans de comunicació contraris a les idees independentistes, com per exemple “La Razon” o les cadenes dels bisbes espanyols “COPE” i “13TV”, es dediquen a menystenir i ridiculitzar a tots aquells catalans que no combreguen de la seva doctrina.

      Catalunya ha esgotat els tràmits democràtics per ser escoltada i ha obtingut un NO a tot! per resposta; per tant, segons Jordi Armadans director de la Fundació per la Pau, els catalans tenim dret a posar les urnes per decidir el futur i, si és el cas, exercir el dret a la desobediència. Serem capaços d’assumir les conseqüències i arribar fins al final? Això requereix un gran esforç. Espavilem-nos!