Quan algú parla així; en realitat, parla de conflictes i desenganys. Les experiències negatives viscudes sovint impedeixen trobar raons per sentir-se motivat; per tant, la persona afectada pot considerar que no val la pena fer cap esforç de superació. “És molt fàcil donar lliçons d’esforç i de romanços, però la veritat és que tot és una merda!”; em va replicar l’altre dia un noi que, com tants d’altres, és víctima de les circumstàncies actuals. Desgraciadament, vivim en una societat que, en molts aspectes, no permet el desenvolupament d’un col·lectiu important de persones, sobretot joves, que no hi troben les oportunitats necessàries per sentir-se reconeguts ni, molt menys, referents d’exemplaritat ètics dignes de crèdit.

      El poder econòmic s’ha concentrat enormement en els últims anys creant una immensa separació entre els molt rics i aquells que a dures penes poden subsistir. En aquest sentit caldria recordar l’article 22 de la Declaració Universal dels Drets Humans que sovint els que exerceixen el poder obliden: “Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social; té la facultat d’obtenir la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals indispensables a la seva dignitat i al lliure desenvolupament de la seva personalitat, per l’esforç nacional i la cooperació internacional, segons l’organització i els recursos de cada país”. El contingut d’aquest article està molt lluny de la realitat; només cal preguntar-se: quantes persones tenen severes dificultats per situar-se i ocupar el lloc que es mereixen?

     Les corrupteles i males praxis dels nostres governants són factors molt negatius de descrèdit que creen indiferència i  malestar. Aquells que formen part de les Institucions tenen l’obligació de ser exemplars pel seu impacta social; per què les persones exemplars són dignes de crèdit i tenen un alè indescriptible que genera inspiració.

      Davant d’aquest panorama poc encoratjador; quina actitud s’ha d’adoptar?  Stéphane Hessel, en el seu llibre “Indigneu-vos”, considera que  la indiferència, allò que se’n diu “passar de tot”, és la pitjor de les actituds que podem adoptar;  ja que, de comportar-nos així, renunciem a un dels components més indispensables i essencials de l’ésser humà: la facultat  d’indignar-nos i els compromisos que se’n deriven.

    En definitiva, per avançar cap a una societat compromesa en valors ens calen persones amb actituds exemplars que dignifiquin les nostres Institucions; i també, una societat en general que amb valentia i fermesa sàpiga plantar cara a les injustícies per aconseguir un futur millor. En aquest món hi ha coses bones; per veure-les només ens cal mirar bé. Si les busquem una mica, les trobarem. Espavila’t