Crec que no m’equivoco si afirmo que la majoria dels que ja tenim alguns anyets vàrem ser “educats” amb uns “valors”, i a la vegada amb molts prejudicis afegits, que la societat d’aquell moment ens va inculcar com els “puntals bàsics” per gaudir d’una vida plena i segura. En aquest sentit; la família cristiana i ben unida, almenys en aparences, era l’eix fonamental per educar els fills i preparar-los degudament per accedir al gran valor del treball, i així poder garantir la continuïtat i prosperitat familiar. Un altre puntal era la religió, la religió catòlica naturalment; és a dir, creure i confiar en aquell Déu totpoderós que, a canvi de resar una miqueta i donar alguna almoina a l’església, era capaç d’estar permanentment a l’aguait de tot allò que se’ns podia escapar de les mans. Un altre puntal molt rellevant a casa nostra era el valor de l’estalvi; és a dir, la seguretat de tenir alguns calerons ben guardats a la caixa d’estalvis ens donava molta tranquil·litat. Bé; segur que tots estarem d’acord que, a hores d’ara, parlar d’aquestes coses ens pot sonar a històries del passat.

La democràcia ens ha donat llibertat de ser i d’actuar de manera més autèntica. El concepte de família s’ha ampliat i, en molts casos, ja no és aquell eix vertebrador i refugi permanent dels seus membres; és un element que demana una adaptació constant. Els fills també s’han d’adaptar a les circumstàncies de cada moment i, per descomptat, ja no poden contribuir a la prosperitat familiar; sovint s’han d’espavilar per intentar trobar una feina digna! I parlant de la religió, què ha passat? Doncs, que les noves generacions cada vegada són menys receptives als miracles i a les influències sobrenaturals! Pel que fa al valor de l’estalvi; crec que aquest tema es mereix un punt i a part.

Com he dit abans, l’estalvi era considerat a casa nostra una garantia de seguretat. Les persones estalviaven per fer front a les dificultats imprevistes i, a la vegada, confiaven plenament en les caixes i bancs i, per descomptat, amb la bona gestió dels seus directors. Què ha passat en els últims anys? Doncs; per un costat cal dir que és molt difícil estalviar, ja que les circumstàncies actuals no ho permeten. I per l’altre costat; la confiança amb les caixes i bancs jo diria que, en certa manera, s’ha perdut. Els bancs ja no són un lloc segur per guardar els estalvis: cobren comissions, despeses…; i si no estàs a l’aguait, t’emboliquen amb preferents, fons i altres productes que poden afectar molt negativament els diners estalviats.

Després de tot això; se’m planteja una pregunta: Si aquells tres “puntals” que ens varen inculcar (família, religió i estalvi), en certa manera han caigut; a on ens podem apuntalar per viure amb una certa tranquil·litat? La resposta me la dóna l’Eulàlia, una bona psicòloga i amiga, tot dient: “No es tracta de buscar puntals a l’exterior; del que es tracta, és de tenir la ment ben preparada per admetre una societat permanentment en canvi, amb la capacitat racional suficient per gestionar els conflictes que aquests canvis puguin comportar”. Caram noia; això sembla molt difícil, vaig respondre, i ella va continuar dient: “Una societat lliure és una societat que es transforma contínuament; i, viure en llibertat vol dir exercir la part més racional i humana de les persones”. En definitiva, l’Eulàlia creu que el puntal més bàsic per viure es troba precisament en la capacitat racional de cadascú; i això entre altres coses, demana reflexió i esforç constant. Estàs d’acord amb el que diu l’Eulàlia?; què opines? Espavila’t.