TOTS TENIM UN COSTAT BO…
“Sou molt bona gent” diria “el foraster” TV3 per la quantitat de diners aportats, uns nou milions d’euros, a la Marató que organitza la televisió catalana i que aquest any destinarà a la investigació mèdica de l’ictus i lesions medul·lars i cerebrals traumàtiques.
La finalitat dels diners recollits és molt lloable i mereix tots els elogis; però, permeteu-me una reflexió: La implicació massiva a la Marató és una mostra clara de solidaritat? Penso que els autèntics valors de la solidaritat són actituds personals elegides lliurement que es fonamenten en l’empatia i generositat dels ciutadans; molt més enllà de l’efecte propagandístic d’una cadena de televisió, en aquest cas TV3, que en un espectacle de gran format i màxima audiència crea sentiments propicis i adoba el terreny per aconseguir recaptar diners dels teleespectadors. La influència mediàtica de TV3 és “brutal”, tal com sol dir el jove cuiner de la cadena, i això fa que la Marató absorbeixi el plat fort de les donacions que es fan en aquesta època de l’any; eclipsant en gran manera les necessitats d’altres organitzacions i fundacions amb finalitats tant o més dignes que les plantejades per la Marató però que, per desgràcia, no tenen el poder ni els mitjans necessaris per fer-se més visibles.
Com cada any s’han implicat a la Marató nens i nenes de les escoles, ajuntaments, associacions… i s’han fet partits de futbol i altres esports, sortejos, sardanes, ballades de gegants, obres de teatre i un munt de coses més… Finalment el gran espectacle televisiu: coneguts i afamats presentadors i reporters, cantants, entrevistes a metges i, sobretot, els testimonis de persones afectades. Els relats d’aquestes persones ens toquen la fibra més sensible i ens provoquen aquella por tan humana de trobar-nos-hi nosaltres mateixos; i són precisament aquests sentiments el que ens motiven a fer una petita o gran aportació.
“Tots tenim un costat bo, o molt bo” per ser solidaris, és veritat; però aquesta solidaritat té més a veure amb una passejada diària que en córrer grans maratons; és a dir, caminar pausadament tot observant les necessitats més humanes mig quilòmetre diari els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any per ser més saludable i beneficiós que córrer de cop els quaranta-dos quilòmetres que marca la marató. Caminar diàriament i a poc a poc ens farà veure amb un munt de necessitats que segurament ens havien passat desapercebudes i a les que podrem exercir, de primera mà, la nostra solidaritat més humana i, si és el cas, econòmica. Espavila’t.