Tinc 76 anys i la societat em considera un ancià. No ho sóc. No vull ser-ho. No vull ser un llast per a la meva família, ni una llauna per als meus amics, ni una càrrega per a la Seguretat Social. Tracto de no oxidar-me mentalment (escric, llegeixo, estic al corrent del que passa al món) i de no rovellar-me físicament (corro al voltant d’una hora i quart cinc cops a la setmana). El món em considera un vell. No voldria semblar pretensiós, però no ho sóc.

Aquest diumenge he corregut a la pista d’atletisme de la Marbella els mil metres solidaris de l’ELA en 5,09. La gent em considera un ancià. I no ho sóc. No vull ser-ho. Al març vaig fer la meva 45 marató (5h39) tot recaptant fons per a la investigació sobre la diabetis infantil i ja m’he inscrit per a la de l’any que ve. Tinc sort. Mantinc il•lusions i projectes. Voldria, modestament, que aquest escrit servís per reivindicar que a una edat avançada es poden fer coses. Només cal proposar-ho.

Escrit per Miquel Pucurull (Barcelona)

Resposta a la carta de Miquel Pucurull

Estimat Miquel: He llegit atentament el teu escrit “No vull ser un ancià” i m’ha agradat molt la teva manera de pensar. Com pot qualificar-se d’anciana una persona que té tantes coses per fer? Ja sé que gran part de la societat actual, segurament portada pel consumisme i mancada de valors, considera ancianes a les persones grans cronològicament; però jo com a president de la Fundació Espavila, que fomenta la cultura de l’esforç, vull animar-te a no decaure mai. Una persona és anciana, independentment de la seva edat, quan ha perdut la capacitat d’aprendre coses noves i actualitzar els seus coneixements i actituds. En aquest sentit Anatole France va dir: “cadascú té l’edat de les seves emocions”. Acabo amb aquesta reflexió: Quantes persones d’edat cronològicament jove moren estan en vida i viuen un munt d’anys podrint-se sense pena ni glòria fins que reben sepultura? Mira Miquel, deixa’m dir-te que ets un exemple a seguir per a tots.

Joan Vila Pont, President Fundació Espavila. www.espavila.cat