No em negareu que estem vivint moments excepcionals de la nostra historia! L'enrenou generat a Catalunya ha posat histèrics a un munt de polítics i altres personatges que no estan disposats a renunciar a tot un reguitzell de privilegis que des de sempre consideren seus.

en Joan es queixa que últimament hi ha molts joves que, sense cap preparació ni respecte per la natura, corren i corren com a bojos per les valls i muntanyes; portats segurament per l'afany d'imitar en Kilian Jornet. Aquest fet és trist, diu: "són persones que no miren el que trepitgen perquè és creuen superiors a tot allò que hi ha al seu entorn. No admeten consells de ningú i, sovint tiren les seves deixalles sense miraments"

El valor de l’esforç sovint ens fa descobrir que el més important no és el resultat sinó el camí que hem hagut de recórrer, pas a pas, fins arribar a l’objectiu desitjat.

Sabies que les 85 persones més riques del planeta acumulen la mateixa riquesa que la dels 3.600 milions de persones més pobres, és a dir, la meitat de la població mundial?

Sovint vivim instal•lats en el pessimisme, l'apatia i la desil•lusió i preocupats pel que ens pugui passar en el futur en lloc de viure intensament i gaudir de la realitat del present, que se'ns escapa de les mans.

L'escola del futur ha de ser capaç de trametre il•lusió i ganes d'aprendre als joves i dotar-los d'aquelles eines més adequades per arribar a ser emocionalment intel•ligents.

Si estigués al teu abast poder fer un obsequi de màxima utilitat a totes les persones del nostre país, independentment de la seva situació econòmica, social, etc., que els regalaries?

"Plantar cara" vol dir defensar allò que es creu i, per aconseguir-ho, tal com diu la cita popular: "Si el pla A no funciona, passa al B i si no recorda que l'alfabet té moltes lletres"; però sobretot recorda que l'esforç hi serà sempre present.

La saviesa popular reconeix la "llei de l'embut" en totes aquelles normes i obligacions que imposen arbitràriament els que tenen alguna mena de poder als seus subordinats però que ells mateixos sovint no compleixen. És una "llei" molt present en les relacions humanes i fa que una mateixa norma pugui ser interpretada de manera ampla i generosa.

Tal com va dir Pau Casals el poble català és de tarannà pacífic, estima la pau, però en ple segle XXI el valor de la “pau” ja no és només l’absència de guerres i l’ordre públic imposat per unes suposades “lleis constitucionals”;

La justícia haurà d’aclarir la culpabilitat del Sr. Pujol i el pas del temps, és a dir, la història del nostre poble el posarà al seu lloc. Un líder, tal com es guanya, es pot perdre; no s’ha de mitificar ningú, tots som humans.

No només cotitza a la baixa la “paraula donada”; la “paraula emesa” també es troba en un estat de pura desintegració. Els poders polítics, econòmics, religiosos... estan farcits de “xarlatans” que no es creuen res del que diuen; però parlen i parlen sense donar cap importància a la transcendència de les seves paraules ni les conseqüències que se’n poden derivar.

Aquestes paraules s’escolten molt sovint entre nosaltres; massa, diria jo: “Voldria fer esport, aprendre anglès, viatjar,... però; no tinc temps, no tinc diners, a la meva edat ja no toca...”, es a dir qualsevol excusa serveix per justificar-se i no fer-ho perquè en realitat “em fa mandra posar-m’hi!”.

Els més joves tenen la necessitat d’aprendre activament; no els agrada massa estar quiets i escoltar un discurs que, per molt interessant que sigui, sovint se’ls fa pesat.

La cultura de l'esforç l'hem d'anar treballant cada dia, com una llavor que germina i creix.

La corrupció generalitzada dels polítics, els abusos del poder econòmic, les injustícies de la justícia, les retallades de llibertats, les influencies ràncies del passat, la crisi econòmica i de valors, l’atur juvenil,... Permeteu-me una pregunta: Perquè ho tolerem?

"L’home comença, en realitat, a ser vell quan deixa de ser receptiu a coses noves; és a dir, quan deixa de ser educable".

Les actituds són formes habituals de pensar i actuar segons els “valors de cadascú”.

La cultura de la por ha estat molt pressent entre nosaltres com a eina de control. L’home del sac que segresta nens, aquella bruixa que vindrà a endur-se’ls o aquell llop que se’ls menjarà; en son exemples pels més menuts. Fer agafar por als infants en lloc d’ensenyar-los els perills reals de la vida segur que a la llarga els durà problemes d’inseguretat gens beneficiosos.

Fa un mes la Fundació Espavila es va comprometre a enviar una carta personal als bisbes de Catalunya per tal de conèixer de primera mà què en pensen d’alguns programes de “debat” de la cadena de televisió 13 TV propietat de la Conferencia Episcopal Española, de la qual ells mateixos en formen part; i també, si aquests suposats debats estan d’acord amb “els valors i creences de l’Església Catòlica”.

En Juan Ramon, J R pels amics, i en Nico (43 i 55 anys); afectats de paràlisi cerebral amb un 55% de discapacitat, afirmen rotundament que l’esforç ho pot tot. Les mateixes paraules estan en boca de la Vanessa de 26 anys i en Chema de 50 anys; afectats també de paràlisi cerebral, amb una discapacitat del 51% i 94% respectivament.

Fer preguntes i també intentar trobar respostes va lligat a la racionalitat humana; però, aquesta mateixa racionalitat demana constantment un rigorós esforç d’anàlisi i una gran amplitud de mires per tal de viure una vida més digna.

Acabo aquest escrit amb un raonament que a mi em sembla meravellós: “Ningú neix odiant als altres pel color de la seva pell, pel seu origen o per la seva religió. Les persones aprenen a odiar als altres; per tant si podem aprendre a odiar també podem aprendre a estimar. El cor humà es més receptiu a l’amor que a l’odi”. “L’educació és l’arma més poderosa que podem utilitzar per canviar el mon”. Gràcies Nelson per aportar la teva llum a un mon en el que sovint només hi veiem foscor. La societat en la qual vivim és capaç de descobrir aquesta llum? Què opines?

Ha arribat setembre!. I, la punyent realitat és ben present. Els problemes econòmics, la manca de feina i les trifurques polítiques segueixen marcant el ritme de tot plegat. Aquest mes comença també un nou curs escolar que té com a referència els nefastos resultats de fracàs escolar dels últims anys, ja que segons diuen les estadístiques és dels més alts d’Europa. Davant d’aquest panorama, és possible parlar d’il•lusió?.

La Casa Gran del conformisme a Catalunya fa molts anys que existeix i, en plena “democràcia”, el President Pujol amb el seu “peix al cove” en va ser un bon exemple. En aquell moment ens varem conformar amb un peix de tant en tant per anar tirant mínimament; però, que va passar?

Les problemàtiques econòmiques generades per aquesta crisi que no s’acaba mai col•loca a moltes persones entre l’espasa i la paret i; per alguns, aquesta paret és la pròpia vida.

Aquestes paraules tan contundents s’atribueixen a Erasme de Rotterdam, filòsof i professor humanista del renaixement cultural; que ens poden servir per definir un model d’ensenyament molt arrelat a casa nostra i al mon occidental en general.

S’ha d’impulsar als nens a ser creatius; estimular-los per afrontar riscos i aprendre del fracàs. Una frase de Louis Pasteur diu: “No eviteu als vostres fills les dificultats de la vida, ajudeu-los més aviat a superar-les” i a Winston Churchill s’atribueixen aquestes paraules: “L’èxit és anar de fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme”.

El nivell democràtic d’una nació te molt a veure amb l’actitud ètica dels ciutadans que la formen i precisament els valors ètics no son el punt fort de la nostra societat. Ens manca voluntat de fer les coses ben fetes i també ens manca un clima social que reconegui a les persones rectes i arraconi a aquelles amb comportaments poc dignes. Vivim en una societat a on les corrupteles estan a l’ordre del dia a molts nivells.

És veritat!. Crec que tots estem plenament d’acord que el 2013 serà un any més aviat magre en tots els sentits. Ens és difícil veure una mica de llum per sortir del túnel que estem ficats; però, jo em pregunto: Que cal fer per subsistir en temps difícils com els actuals?

L’altre dia tot fent zapping per tal de trobar algun programa de televisió que em fes el pes vaig anar a parar a 13TV; en aquest canal feien un programa de debat que em va cridar l’atenció. No vaig entrar en qui eren aquells tertulians perquè la veritat és que tampoc m’importa massa; però, la seva actitud ho deia tot...

La Marató que any rere any ens ofereix TV3 per tal de fer-nos reflexionar i a la vegada recollir diners per la investigació és molt lloable i mereix tots els elogis; però permeteu-me una reflexió: El concepte de “solidaritat com a valor” des del meu punt de vista te més a veure amb una passejada diària que amb córrer grans maratons

Les relaciones entre persones son complicades i molts son els interessos que hi a en joc; però és absolutament necessari aconseguir un equilibri per tal de que tothom, sense distincions, puguem viure dignament.

Llibertat és decidir i també el “dret a decidir”, llibertat és responsabilitat, llibertat és consciència i dubte; però, llibertat és també assumir les conseqüències i els resultats dels actes plenament volguts.

Crec del tot necessari, avui més que mai, l’existència del valor més identitari i necessari del nostre país: l’ESFORÇ.

Com pot ser que hi hagi persones ocupant càrrecs públics de primer ordre amb un pensament tan tronat? Com pot ser que en un Estat suposadament democràtic tot un Sr Ministre, i per si no fos poc d’Educació, que s’atreveixi a dir que els nens i nenes catalans a l’escola han de ser molt més espanyolitzats?

La democràcia i els valors en general formen part de les necessitats humanes i representen ideals, somnis i aspiracions.

“ENSENYAR A UN NEN O NENA A DOMINAR LA MENT I ACONSEGUIR UNA PERSONALITAT EQUILIBRADA ÉS FACILITAR-LI EL CONEIXEMENT AVUI, I A MÉS, PROPORCIONAR-LI LA FELICITAT EN EL FUTUR”.

D’aquesta manera és com defineix la UNESCO l’educació; i, el que en va ser Director General entre els anys 1987 – 1999, Federico Mayor Zaragoza comenta: “Si només acceptéssim el principi que tots som humans... sigui quina sigui la nostra ideologia, ètnia, religió..., estaria quasi tot arreglat”.

Aquestes paraules de Nelson Mandela son una clara definició de cap a on s’han de dirigir els esforços si volem millorar la societat. Per altre part, és aquesta mateixa societat la que està demanant canvis a corre-cuita perquè les coses no poden seguir igual que sempre.

Sí, la Fundació Espavila està d’enhorabona i la nostra alegria la volem compartir.

Entre els col•laboradors de la Fundació Espavila es viuen moments d’eufòria i jo, com a president de l’entitat, tinc ganes d’expressar el nostre agraïment a totes aquelles persones i entitats que dia rere dia ens ajuden a trametre i potenciar els valors de la cultura de l’esforç.

Què pensen dos professors de secundària sobre la situació educativa? Ho vols saber? Doncs; et convido a conèixer les opinions de dos educadors, en Pere i en Quim, que mentre prenen una cervesa a l’Espurna, el bar d’en Manolo, contrasten els seus punts de vista sobre aspectes relacionats amb el sistema educatiu a casa nostra. “TRES QUARTS DE 7” és un llibre valent en el que el seu autor ANTONI ARGENT BALLÚS parla clar i sense embuts; com amic i col•laborador de la Fundació Espavila vull agrair-li molt sincerament el seu esforç.

Desfer prejudicis, donant més amplitud a la nostra manera de pensar molt més enllà dels esquemes prefixats i així poder raonar amb plena llibertat, requereix un gran esforç per part de tots. Els nous temps ho reclamen insistentment i la societat s’ho mereix.

No és tolerable la taxa d’atur juvenil existent. En aquest sentit establir plans formatius i d’ajudes a les empreses per reduir la desocupació es fa totalment necessari. En depèn tot una generació. Espavila’t

La creença que l’Administració és un monstre irreformable que moltes vegades es devora a si mateix víctima de burocràcies obsoletes, difícilment justificables econòmicament; ha fet perdre la confiança dels ciutadans i és profundament criticada per la seva ineficiència.

Ja hi tornem a ser. Cada vegada que canvia el color dels polítics, tan de dreta com d’esquerra, es vol canviar el sistema educatiu; com si es tractés de projectar les seves conviccions ideològiques reformant l’ensenyament.

“Que mai no us falti un somni pel qual lluitar, un projecte per realitzar, una cosa per aprendre, un lloc on anar i algú per estimar”. Joan Manuel Serrat

L’esforç d’inculcar valors i comportaments ètics a la nostra societat, racionals i deslligats de qualsevol creença, ha de ser prioritari si pretenem una societat més lliure, més humana i mes justa.

Pobre és la persona que sempre està insatisfeta; i afortunada i rica és aquella que està contenta amb el que té; i encara és molt més rica la persona que comparteix el que té.

El fracàs escolar ronda el 30% i això, al meu entendre, només té una interpretació: El sistema educatiu català necessita millorar.

En aquests moments les empreses del país dediquen milions de euros cada any a la formació. Una bona part d’aquesta formació (lideratge, resolució de conflictes, comunicació positiva etc) està dins del que podríem anomenar “intel•ligència o educació emocional”.

Amb motiu de la visita a Granollers de la líder espiritual Sri Mata Amritanandamayi, coneguda com a AMMA, he tingut ocasió de llegir algunes coses del seu pensament; i la veritat és que ho considero molt interessant. He de dir d’entrada que no sóc un seguidor aferrissat d’aquesta senyora; simplement hi vaig anar per no perdre l’ocasió de conèixer i aprofundir en els seus missatges.

Llegeixo a la premsa que el Consell Executiu de la Generalitat ha acordat definitivament el pla nacional per la promoció dels “valors” a Catalunya, que té per objectiu promoure una nova cultura cívica que garanteixi la cohesió i el benestar social. Aquest pla neix de la necessitat de recuperar valors essencials de la societat catalana.

Qui ha provocat la crisi econòmica?. Qui ha portat les economies empresarials i familiars al col•lapse?. Qui ens ha enredat?. Aquestes preguntes estan en boca de tothom i les respostes, bastant generalitzades.

Històricament els catalans hem tingut fama de treballadors i estalviadors. Hem tingut fama de moderació en les despeses per tal de no hipotecar-nos excessivament. “No hem d’estirar mes el braç que la màniga”, havia sentit dir moltes vegades en l’entorn familiar. El treball, portat amb il•lusió molt mes enllà de la típica jornada laboral, i l’afany de reduir despeses supèrflues portava com a conseqüència la generació d’uns certs estalvis; els quals eren utilitzats per consolidar i enfortir els patrimonis i petits negocis familiars.

Aquest estiu ha caigut a les meves mans un dels molts llibres que va escriure James Allen ( 1864-1912); considerat com un dels pioners del pensament modern i font d’inspiració per a molts altres autors. El llibre en qüestió descriu una colla de camins perquè l’home es pugui conèixer a si mateix i d’aquesta manera aconseguir pau i felicitat mental , malgrat les dificultats que comporta l’ofici de viure. Les reflexions que es fan en el llibre m’han agradat i és per això que os en vull fer cinc cèntims.

En tot procés educatiu existeixen dos elements que al meu entendre son bàsics: Talent i capacitat d’aprenentatge.

La primera persona que la nostra Fundació ha ajudat, en aquest cas a aconseguir una titulació universitària, ja és DIPLOMADA EN INFERMERIA. Aquest fet ens omple de satisfacció i ens motiva per seguir endavant.

La creixent desigualtat social que es palpa cada dia és al meu entendre la principal causa d’indignació. A un gran col•lectiu de persones els hi costa tirar endavant; es veuen obligades a fer un gran esforç per arribar a final de mes i complir dignament amb les seves necessitats. Les dades són molt gràfiques: El quaranta per cent de la gent que te feina és mileurista i un altre tan per cent molt elevat està a l’atur; per tant, les possibilitats econòmiques poden resultar molt precàries per a una majoria amplia de la població.

“Antigament, els blens de les espelmes s’havien d’anar tallant perquè la flama no acabés extingint-se. D’aquests blens se’n podia i se’n pot dir de molt diverses maneres, com ara metxa o el definitivament pretèrit pavil o pàvil. D’aquest últim mot deriva la paraula que ens ocupa, ESPAVILAR, que, si bé al principi es referia només al fet de tallar el ble de l’espelma per revifar-la, va acabar, per mor d’una bonica giragonsa metafòrica, incorporant un nou significat: el d’avivar l’enteniment –la llum, doncs –d’algú”

Sempre m’he considerat una persona de tarannà optimista; malgrat les circumstancies del moment m’agrada veure la part positiva de les coses. I en aquest sentit, si em de fer cas de les paraules dels candidats i candidates a futurs alcaldes expressades en les xerrameques electorals, el nostra grau de confiança i optimisme pels propers anys està plenament garantit; o, si més no, això és el que sembla

El passat dijous vint-i-vuit d'abril es varen presentar en el Teatre - Auditori de Granollers les conclusions del Projecte Educatiu MILLOREM. Un grup de treball coordinat pel professor de secundària Toni Argent Ballús ha analitzat les dades recollides de les enquestes fetes a més de dotze mil alumnes, de dotze a setze anys, de cinquanta-dos centres de secundària del Vallès Oriental; que representen el noranta-cinc per cent de cobertura. A partir d'aquestes dades s'han buscat les causes del fracàs escolar i s'han proposat millores.

Tot era fàcil. Tot era possible. La cultura del benestar semblava un dret plenament adquirit. Era senzill hipotecar-se i la dolçor del caramel ens ho feia veure tot de color de rosa.

Aquest és un dels grans reptes que se'ns presenta actualment als que, en algun moment o altre, desenvolupem la funció d'educar: com exercir l'autoritat, des del tenir o des de l'ésser?

La llibertat d’expressió és el dret que té qualsevol persona a expressar las seves idees lliurament, sense cap censura. I entendrem la llibertat d’informació com extensió de la llibertat d’expressió en qualsevol mitjà, sigui oral, escrit, imprès, etc.; però, existeix una veritable llibertat d’informació?. Jo crec que en la practica és molt difícil. Els mitjans de comunicació mes importants, els que arriben a tothom, estan majoritàriament en mans de grups poderosos d’influència, ja sigui polítics, econòmics, religiosos, etc.; per tant, les idees expressades en aquests mitjans s’imposaran a altres idees que no tenen la mateixa oportunitat de difusió.

A través de la meva feina de coach sento constantment parlar de la necessitat de trobar noves eines per gestionar les nostres emocions. Busquem afora, quan resulta que la resposta la tenim dins.

Ha quedat enrere tota aquella cantarella desitjant un bon any nou que, de forma intuïtiva, repartim any rere any quan ens topem amb amics i coneguts. Però, ara que ja ha passat aquella eufòria de desitjos; creiem que aquest any serà bo? Tenint en conte la crisis deixada com herència pel 2010; podem tenir il•lusió en l’any que comença? Jo crec que malgrat tota la problemàtica, aquest any ha de generar esperança.

Actualment el sofriment per amor és una de les causes més freqüents en les consultes psicològiques. L’any 2000 el nombre de divorcis va ser de 37.743, augmentant en 2009 a 98.359. (Font: I.N.E). Em pregunto. Què esta passant?

Però, què és viure? Què és ser persona? És important fer-se aquesta pregunta, perquè de la resposta en resulta la base de l’educació; aquesta resposta implícita és la que guia tot acte educatiu.

Que és el Coaching? Perquè serveix? La paraula COACHING ve del verb anglès “to coach” que vol dir “entrenar”; i, consisteix a acompanyar a les persones per tal descobrir habilitats que seran de gran ajuda per a aconseguir fites, personals, empresarials, etc.

Com a català i com a membre d´una Fundació que creu en els valors de la cultura de l´esforç, em permeto demanar al nou govern un parell de coses que segurament son compartides per una bona majoria de catalans. No parlo de majories parlamentàries, ni majories forçades; parlo d’aquells catalans que, sense fer massa rebombori, volem el millor pel nostre país...

Disposar d'un espai digne per viure i en condicions econòmicament sostenibles és un dret de la nostra societat. L’Administració i tots els agents implicats han d’espavilar-se perquè sigui així.

De tan en tant et trobes persones, independentment de l’edat que tinguin, realment entusiastes; no necessàriament alegres o optimistes, però que la seva manera d’entendre certes coses ens contagia. Segons en Francesc Torralba, l'entusiasme no es compra ni es ven, però tenim dret a trobar allò que ens pot entusiasmar. Em de fer l’esforç d’intentar-ho. Espavila’t.

Algunes paraules amb molt de sentit.

L'esforç d'entendre i apendre una cultura com es la catalana

"Las cosas de Palacio van siempre muy despacio", Això es el que sempre s'ha dit de l'Administració Pública...

La Fundació Espavila vol rendir un homenatge a totes aquelles persones que mitjançant el seu esforç varen facilitat el nostre desenvolupament. Espavila’t per seguir endavant.

S'ha de tractar al nostres avis com a nens o com el que son, persones adultes.

Treballar al camp es molt dur, però els pagesos no abandonen al primer temporal

Cal treure les ungles per aconseguir el que volem

Avui parlarem de polítics...

Tenir un fill es un esforç diari, però la seva recompensa es gegant.

Aquest escrit ens l'envia la psicòloga Darina Nikolaeva, col·laboradora amb la Fundació Espavila.

Ana de Ossó coach personal amb la Fundació Espavila

Volem agrair a Tiffany Jones el seu suport amb la Fundació Espavila. Ella ens ha enviat un link de “youtube”, ens recomana un vídeo relacionat amb la felicitat...

En Pau un noi que s'esforça.

Aquest es un escrit que ens ha enviat un col.laborador de la Fundació, animant-nos a fer l'esforç de viure una vida més plena a través de l'afecte cap a la gent que ens envolta.

De vegades no és fàcil fugir de la corrent de comoditat i conformisme que se'ns dicta a través dels mitjans i la publicitat.

La resposta de la ciutat de Granollers a la ja clàssica Mitja Marató és una gran mostra del valor i la satisfacció que genera l'Esforç.